viernes, 26 de septiembre de 2014

Les aparences enganyen i el misteri de les coincidències


Si les aparences sempre enganyen i si les coincidències sempre són un misteri no ho sabria dir, però l’anècdota que vaig a referir sembla complir amb les dues coses.

Viatjava de tornada a Barcelona des d’Estocolm i el vol feia escala a l’aeroport d’Amsterdam. Érem quatre companys: el director mèdic, el director de Marketing, el director general i jo. A ells els hi va tocar anar asseguts junts, per davant meu, ocupant els tres seients d’una de les fileres a la dreta del passadís, mentre jo era al costat de la finestra en una de les fileres de dos seients, al costat esquerre.

Això no hagués tingut cap conseqüència si no fos perquè al meu costat es va asseure un noi ros, corpulent i alt com un Sant Pau, amb aparença de Viking.

Fins que l’avió no es va enlairar, els meus companya no van parar de fer broma, girant-se i dient-me de canviar de seient si no volia acabar esclafat per la gegantina corpulència del meu veí, que si fot el camp d’aquí, home, que aquest paio t’aixafarà, que quina mala sort has tingut perquè mira que el tío en és de gran, canviat de lloc, no siquis ximple, que en qualsevol seient estaràs millor, i així un seguit de facècies acompanyades d’unes riallades més pròpies de criatures de pàrvuls que d’uns directius fets i drets.

Finalment, quan l’avió ja havia atès l’alçària adequada i els senyals lluminós i acústic avisaven als passatgers que ja ens podíem descordar el cinturó de seguretat, em vaig posar de peu amb la idea de canviar de seient i acabar, d’aquesta manera, amb les insistents bromes dels meus companys i, tot s’ha de dir, procurar-me un viatge més còmode, ja que hi havia lloc de sobra per triar. Va ser llavors quan, al demanar-li al meu veí que fes el favor de deixar-me passar, amb un lacònic excuse me, em va contestar, davant de la meva sorpresa i la dels meus companys: “en català si us plau”.

Jo em volia fondre, tot i que no havia estat, en cap moment, l’artífex, directe o indirecte, de les mofes sobre la seva persona ni sobre la situació que tanta hilaritat havia suscitat. Els tres companys, muts i astorats per la inesperada rèplica del suposat ciutadà nòrdic, van voltar tot d’una les seves cares cap endavant i ja no es van tornar a girar en tot el vol.

Però aquí no acabà la cosa. Quan érem a la zona de trànsit de l’aeroport d’Amsterdam, cercant en una de les pantalles informatives la porta d’embarcament del vol que ens havia de dur fins a Barcelona, se’m va ocórrer fer la gracieta (ara sí) de dir una cosa així com “espero que no em torni a trobar assegut al meu costat aquell paio tant gros i llargarut”. Al donar-me la volta per marxar, gairebé ensopego amb el pit de l’al·ludit. Ara era jo el que es volia fondre. Per sort, l’home va ser prudent i, sense dir res, va marxar, això sí, mirant-me amb cara de pocs amics.

Suposo que no va ser pas la casualitat la que va fer que, efectivament, me’l tornés a trobar en el mateix seient que abans, al costat del meu, sinó que quan voles amb la mateixa companyia fent escala en un aeroport de connexió, en el taulell de facturació d’origen t’assignen, per comoditat, el mateix seient en els dos vols. Això i no una altra cosa, explicaria el què, en un principi, em va semblar una coincidència misteriosa.

Aquest cop, però, va ser el meu veí de seient qui, sense dir res, va canviar de lloc un cop l’avió ja s’havia enlairat i les senyals ho van permetre.

Tot i romandre ben ample tota la resta del viatge, aquest no em va resultar especialment plaent ja que un cert sentiment de culpabilitat em va rosegar fins arribar a destinació. Des de llavors, vaig molt en compte de no jutjar la gent pel seu aspecte i no parlar més del compte. Crec que, per prudència, tothom hauria de fer el mateix.

No hay comentarios:

Publicar un comentario