martes, 30 de septiembre de 2014

Ràdio Joventut

La passió pel blues, el rock i el jazz se’m va despertar quan feia segon de Biològiques, amb dinou anys. Fou un company de classe, en César, qui em va inocular el virus de la “blues mania” primer i el de la “jazz mania” després. Al final dels anys seixanta jo encara era el típic fan dels Beatles i els Rolling Stones i la meva discografia era bastant conservadora encara que amb uns gustos una mica més avantguardistes que els de la majoria de joves del país. Aquesta afició comuna per la música féu que la nostra relació es convertí en amistat i, poc més tard, un amic del meu amic, en Quique, tot un “rock maniàtic” esbojarrat, s’hi va afegir al duo de malalts per la música. Ens passàvem hores i hores, tots els caps de setmana, escoltant com beneits, aquells LP d’importació tan apreciats, que compràvem a Discos Castelló, al carrer Tallers, o bé portàvem d’Andorra, i que els nostres estalvis ens costaven. Però si escoltar la “nostra” música era tot un plaer, imaginar-nos tocant-la ja era el súmmum. Així vam decidir la bogeria de formar un trio: en César seria el guitarra solista, en Quique el bateria i jo el baix. Però sense uns instruments d’una mínima qualitat per sonar com Deu mana (ens vam haver d’acontentar amb dues guitarres acústiques de baix preu i una bateria de tercera mà que més aviat semblava una bateria de cuina) i la més absoluta manca de formació musical, el resultat va ser un desastre en tots els sentits.

Així doncs, si no podíem donar a conèixer al món les nostres habilitats musicals, al menys podíem intentar difondre el que, per a nosaltres, era la millor música del moment, quan en aquest país els grups autòctons dominants eren Los Brincos, Fórmula V i Los Diablos amb un rayo de sol, oh, oh, oh. Els més capdavanters, Los Bravos i Los Canarios. Però molt poca gent sabia qui eren Jeff Beck, Eric Clapton, Jimmy Page i un llarg etcètera. Dins del rock internacional, els Rolling Stones seguien ocupant els primers llocs del hit parade nacional, però Black Sabbath, Deep Purple i Blue Cheer, precursors, al final dels anys seixanta i principis dels setanta, del Heavy Metal, eren uns perfectes desconeguts. I nosaltres ens sentíem amb la obligació de posar remei a aquesta greu mancança.

Ràdio Joventut de Barcelona era, aleshores, l’emissora de ràdio més “progre” en quant a música pop, i el responsable d’això era en Josep Maria Pallardó i el seu programa “El clan de la una”. I amb aquell propòsit redemptor, ens varem dirigir, en César, Quique i jo, a la Via Augusta, número 17, on s’acabava d’inaugurar els nous estudis d’aquesta emissora, per oferir els nostres serveis.

No varem poder comptar amb la inestimable participació del nostre ídol radiofònic però sí que varem aconseguir, sense cobrar ni un duro, tenir en antena un programa de música Underground, com ens agradava definir-la, a les 0:00 hores dels dissabtes, motiu pel qual el batejàrem com “Underground, la hora bruja” o una cosa així. Per l’hora d’emissió, per la manca de publicitat o pel que fos, l’audiència, si és que en tenia, degué ser molt escassa perquè mai ningú trucà ni escrigué per donar-nos la seva opinió per molt que encoratjàvem a fer-ho als nostres oients potencials. Davant del silenci a l’altre cantó de les ones, vam considerar que no pagava la pena fer un programa de dues hores en directe i a mitjanit d’un dissabte, i la cadena acceptà de bon grat la nostra proposta de emetre’l enregistrat.

Malgrat la manca d’incentiu econòmic i de la despesa que representava per a nosaltres, ja que érem els únics proveïdors dels discs que es “punxaven” en el programa, ens ho passàvem d’allò més bé. Cadascú aportava una sèrie de temes prèviament seleccionats i els presentàvem fent referència als components del grup musical en qüestió, als seus inicis i la seva trajectòria, amb comentaris i crítica del seu estil musical. Vam arribar, fins i tot, a inventar-nos entrevistes a suposats músics de grups novells, paper que interpretàvem nosaltres mateixos canviant la veu per no ser descoberts. Recordo que, un cop, amb motiu d’haver posat un tema del grup britànic Jethro Tull, el líder i compositor del qual, Ian Anderson, tocava la flauta travessera, se’ns va ocórrer que em podia fer passar per un flautista d’un grup local imaginari acabat de formar. Quan un dels meus companys encetà l’entrevista preguntant-me quin instrument tocava en el grup, al contestar “la flauta”, m’entrà un atac de riure que contagià a tots els allà presents i per molt que varem repetir la gravació, cada cop que deia “flauta” ens sobreprenia una hilaritat tan irrefrenable que vam haver de renunciar a la suposada entrevista. No sé si aquest fou el detonant o no però el cas és que a partir d’aquell moment el programa se’ns escapà de les mans, es convertí, entre tema i tema musical, en un seguit de facècies, befes i demés bestieses, és a dir, un desgavell de tal magnitud que acabà com el rosari de l’aurora. Tot i que no hagueren garrotades, sí que vam rebre una bona reprimenda per part de la direcció.

Així fou com acabà aquest experiència musical. I nosaltres tan contents. “Que nos quiten lo bailao”, pensàrem.
 
 

viernes, 26 de septiembre de 2014

Les aparences enganyen i el misteri de les coincidències


Si les aparences sempre enganyen i si les coincidències sempre són un misteri no ho sabria dir, però l’anècdota que vaig a referir sembla complir amb les dues coses.

Viatjava de tornada a Barcelona des d’Estocolm i el vol feia escala a l’aeroport d’Amsterdam. Érem quatre companys: el director mèdic, el director de Marketing, el director general i jo. A ells els hi va tocar anar asseguts junts, per davant meu, ocupant els tres seients d’una de les fileres a la dreta del passadís, mentre jo era al costat de la finestra en una de les fileres de dos seients, al costat esquerre.

Això no hagués tingut cap conseqüència si no fos perquè al meu costat es va asseure un noi ros, corpulent i alt com un Sant Pau, amb aparença de Viking.

Fins que l’avió no es va enlairar, els meus companya no van parar de fer broma, girant-se i dient-me de canviar de seient si no volia acabar esclafat per la gegantina corpulència del meu veí, que si fot el camp d’aquí, home, que aquest paio t’aixafarà, que quina mala sort has tingut perquè mira que el tío en és de gran, canviat de lloc, no siquis ximple, que en qualsevol seient estaràs millor, i així un seguit de facècies acompanyades d’unes riallades més pròpies de criatures de pàrvuls que d’uns directius fets i drets.

Finalment, quan l’avió ja havia atès l’alçària adequada i els senyals lluminós i acústic avisaven als passatgers que ja ens podíem descordar el cinturó de seguretat, em vaig posar de peu amb la idea de canviar de seient i acabar, d’aquesta manera, amb les insistents bromes dels meus companys i, tot s’ha de dir, procurar-me un viatge més còmode, ja que hi havia lloc de sobra per triar. Va ser llavors quan, al demanar-li al meu veí que fes el favor de deixar-me passar, amb un lacònic excuse me, em va contestar, davant de la meva sorpresa i la dels meus companys: “en català si us plau”.

Jo em volia fondre, tot i que no havia estat, en cap moment, l’artífex, directe o indirecte, de les mofes sobre la seva persona ni sobre la situació que tanta hilaritat havia suscitat. Els tres companys, muts i astorats per la inesperada rèplica del suposat ciutadà nòrdic, van voltar tot d’una les seves cares cap endavant i ja no es van tornar a girar en tot el vol.

Però aquí no acabà la cosa. Quan érem a la zona de trànsit de l’aeroport d’Amsterdam, cercant en una de les pantalles informatives la porta d’embarcament del vol que ens havia de dur fins a Barcelona, se’m va ocórrer fer la gracieta (ara sí) de dir una cosa així com “espero que no em torni a trobar assegut al meu costat aquell paio tant gros i llargarut”. Al donar-me la volta per marxar, gairebé ensopego amb el pit de l’al·ludit. Ara era jo el que es volia fondre. Per sort, l’home va ser prudent i, sense dir res, va marxar, això sí, mirant-me amb cara de pocs amics.

Suposo que no va ser pas la casualitat la que va fer que, efectivament, me’l tornés a trobar en el mateix seient que abans, al costat del meu, sinó que quan voles amb la mateixa companyia fent escala en un aeroport de connexió, en el taulell de facturació d’origen t’assignen, per comoditat, el mateix seient en els dos vols. Això i no una altra cosa, explicaria el què, en un principi, em va semblar una coincidència misteriosa.

Aquest cop, però, va ser el meu veí de seient qui, sense dir res, va canviar de lloc un cop l’avió ja s’havia enlairat i les senyals ho van permetre.

Tot i romandre ben ample tota la resta del viatge, aquest no em va resultar especialment plaent ja que un cert sentiment de culpabilitat em va rosegar fins arribar a destinació. Des de llavors, vaig molt en compte de no jutjar la gent pel seu aspecte i no parlar més del compte. Crec que, per prudència, tothom hauria de fer el mateix.

miércoles, 24 de septiembre de 2014

Tornar no sempre és fàcil


De petit, sempre em resultava molt dur tornar a casa a les acaballes de les vacances d’estiu, després de gaudir de ben bé dos mesos d’estiueig fora de Barcelona capital, perquè després d’això venia el començament de les classes i el retrobament amb tot allò que més em desagradava: la vida escolar.

De gran, quan tocava tornar a la feina després de les vacances de Setmana Santa, d’estiu o de Nadal, el mal humor feia acte de presència dos o tres dies abans de l’inici de la nova temporada feinera i més feixuga se’m va anar fent la tornada a mida que vaig anar escalant en l’organigrama. La tornada era sinònim de retrobada amb els problemes que havia deixat tancats amb clau al meu despatx i arraconats al meu cap i que mai deixaven d’atabalar-me.

Ara, a l’edat de la daurada jubilació, del repòs del guerrer, del control de la colesterolèmia i del sucre a la sang, en el millor moment de la vida per gaudir dels passejos i dels jocs amb els nets, ja no hi ha res que em faci mandra reprendre excepte les obligacions que requereixin un esforç indesitjat o excessivament costós.

Ara, la tornada a la rutina acceptada i acceptable és quelcom que es viu com un fet més natural, com l’aigua que, tornant al mar, completa el seu cicle.

Fa poc més de dos mesos, vaig deixar aquest blog en “stand-by”, com diuen els anglosaxons, sense saber ben bé si el deixaria morir per manca d’empenta vital o bé tornaria a omplir-lo amb tot allò que en vingués al cap, tot i les meves limitacions lingüístiques i la possible manca de lectors. Però, com mai m’ha agradat deixar les coses a mitges ni abandonar les que, en un moment determinat, em van fer il•lusió, no he pogut resistir la temptació de tornar a obrir, tímidament, la porta de les idees escrites per continuar amb l’objectiu que em va moure a engendrar aquest racó amb ínfules literàries.

Tornar a interessar no sempre és fàcil, tornar a escriure en català correctament no és fàcil per a mi, però m’he fet el propòsit de no amoïnar-me pensant si puc ofendre algun purista de la llengua o si algú deixarà o no un comentari (sempre pensant en la opinió dels demés!). He decidit ser fidel al què em digué quan vaig començar aquesta tasca: escriuré per plaer, no pas pensant en complaure a un altre que no sigui jo mateix. No sé si això té massa sentit quan es tracta d’un blog però sí sé que és la única manera que trobo per escriure amb llibertat, sense condicionants ni pors.

Com llegir en català és, sense dubte, un primer pas per a aprendre i voler escriure en català, potser també ha tingut quelcom a veure amb la meva determinació la recent lectura de la novel•la d’en Ramon Solsona Sancho, “L’home de la maleta” que recomano a qui vulgui passar una bona estona.
Gràcies, Ramon, pel teu ajut involuntari.