domingo, 4 de mayo de 2014

Una qüestió de coherència




Crec recordar que tenia setze anys i ja feia un parell que la meva libido em gastava males passades, obsequiant-me amb somnis plens de vívides experiències eròtiques. No em sentia culpable del que el meu subconscient li feia al meu cos ja que no tenia forma d’evitar-ho. Una altra qüestió, però, era el què durant el dia podia evitar i no evitava.

Sabia prou bé que resultava molt difícil reprimir aquells desitjos ocults però que entraven dins de la normalitat a la que m’aferrava per dissipar el meus remordiments. La formació religiosa a la que havia estat sotmès no deixava de torturar-me ja que continuava sotjant-me la idea de que allò era quelcom pecaminós i que, per tant, havia d’evitar a tot preu. Això sí que era motiu d’un fort sentiment de culpabilitat i tots els dubtes i recriminacions que em feia varen acabar per dur-me cap a un desfici que em tenia tots els dies, amb les seves nits, fet un embolic, lluitant contra l’inevitable i, degut a aquesta lluita sense quarter, caigué en una crisi religiosa.

Com a creient i practicant que era, no podia deixar-me seduir per quelcom que l’església censurava i, en cas de caure en la temptació, havia de penedir-me dels meus actes i sotmetre’m al sagrament de la confessió. Pare, he pecat. Quants cops havia pronunciat aquestes paraules últimament? Havia perdut el compte. Si els mals pensaments i els actes impurs d’autocomplaença eren, indefectiblement, les pitjors de les meves malvestats, atemptar contra el sisè manament amb una altra persona seria quelcom extremadament més dur de confessar. I si hi havia premeditació, pitjor. I si no hi havia vertadera contrició, doncs molt pitjor. I si hi havia reincidència, bé llavors ja ni t’explico.

Aquets eren els meus atribolats pensaments fins que un dia vaig fer un vertader examen de consciència i, fent gala de la meva innata congruència en els meus plantejaments, decidí deixar de mortificar-me, ser racional i coherent i veure les coses amb la naturalitat que mereixen. Si tinc gana, menjo, si tinc set, bec, i de la mateixa manera satisfaig qualsevol necessitat fisiològica que em demana el meu cos i el que em demana el meu cos no pot ser dolent ja que només demana el que necessita per a viure. Si no tingués menjar ni beguda, no podria satisfer aquestes necessitats, no hi hauria altre remei. Una altra cosa seria que tingués que robar per obtenir el que vull, però si tinc tot el que necessito al meu abast i, per tant, no perjudico a ningú, es absolutament normal que satisfaci les meves necessitats bàsiques.

No parava de donar voltes i més voltes a la cruïlla moral en la que em trobava, a qualsevol hora i en qualsevol lloc. Aquests pensaments m’escometien fins i tot en els moments de lleure, al carrer, a la platja, al cinema, llegint, escoltant música, en moments de pau i tranquil·litat, però sobretot a la migdiada i per la nit, és clar, trigant molt a conciliar el son com mai m’havia passat fins aleshores. Així que, per alleugerar la meva consciència i viure en pau, em vaig imposar una treva de militància religiosa, durant la qual deixaria de practicar la religió que, amb el seu manament de castedat de pensament, paraula i obra, m’estava convertint en un ésser terriblement confós i angoixat. La meva treva indefinida consistí en no posar els peus a l’església i, per tant, en un confessionari, fins que la meva situació no s’hagués “normalitzat” i això no podia ocórrer fins que, dins del sagrat sagrament del matrimoni, deixés de ser pecat el que llavors desitjava amb tanta urgència.

Aquest plantejament pot semblar, ara, ingenu i infantil però no es pot negar que, al menys, era honest ja que evitava ser hipòcrita, vivint una doble moral, com molts catòlics practicants “oficials”. Sempre he cregut que si no ets capaç de seguir les regles imposades pel partit en el què milites, el millor que pots fer és donar-te de baixa però no donis un mal exemple amb el teu comportament “inadequat”. Crec que, donades les circumstàncies, no vaig poder ser més coherent i, sobretot, pragmàtic. El què no preveia en aquell moment és que aquest allunyament indefinit de la pràctica religiosa podia arribar a ser definitiu i no perquè no es complissin els termes que em vaig fixar per a recuperar-la sinó per una qüestió existencial que em portaria a crear la meva pròpia ètica lluny de la moral imposada por qualsevol sistema. La meva conducta ha estat basada sempre en dos principis ètics: “viu i deixa viure” i “no vulguis per als demés el què no vulguis per a tu mateix”, així de senzill.
 
 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario