miércoles, 14 de mayo de 2014

Maleïda rutina



En Joan era un home perfeccionista i de costums fixes. Des que es llevava fins que no sortia per la porta, tot era un seguit d’actes rutinaris fets sempre en el mateix ordre. Això, deia, tenia un avantatge: que mai es podia oblidar de res ja que al ser una activitat automàtica en cadena, no hi havia lloc per els oblits.

Tant a la feina com a la seva vida privada, en Joan no deixava rés a la improvisació, tot ho havia de tenir controlat, però això, lluny de tranquil·litzar-lo, l’estressava ja que l’obligava a anar constantment amb compte i vigilar el que feien els seus col·laboradors.

Conscient que l’estrès constant que patia era perillós per a la salut, física i mental, al menys apaivagava el neguit que li produïa la feina fins i tot els caps de setmana, omplint el temps de lleure amb activitats agradoses, com la lectura, la música i el cinema, que el distreien puntualment dels problemes quotidians. Tanmateix, considerava que amb això només substituïa una rutina, la del treball, per una altra no gens feixuga, és clar, però que acabava sent igualment monòtona. Per en Joan, tota la seva vida era pura rutina i la dividia, com sempre deia, en rutina de dies feiners i de cap de setmana i aquesta última en rutina d’estiu i d’hivern. Canviava l’escenari, el continent, però no pas el contingut.

En Joan es queixava, cada cop més, de la insuportable vida rutinària que duia, sempre fent les mateixes coses, fins i tot a casa. Si tot era rutinari a la vida casolana d’en Joan, a la feina ja era el súmmum: tot programat fins l’últim detall, tot un seguit d’activitats inamovibles, amb guies i normatives per a qualsevol tasca, i tot això amb un horari irracional. En definitiva, sempre la mateixa feina i les mateixes obligacions, pesades i avorrides, una rere l’altra, dia a dia, fins a les tantes del vespre.

Al capdavall, en Joan es va atipar de dur aquesta vida laboral més pròpia d’un esclau que d’un professional preparat i responsable i es va proposar, com fos, canviar-la per una altra molt menys programada, més divertida, on la iniciativa, el criteri i la llibertat de moviments omplissin una jornada que, d’aquesta manera, passaria volant sense adonar-se’n. Ja se sap, quan es fan les coses amb gust i ganes el temps no compta.

Al poc temps d’haver-s’ho proposat, gràcies a la sort i a un amic de tota la vida, molt ben relacionat amb el món del cinema, a en Joan se li va presentar la oportunitat de canviar la seva avorrida feina de tants anys, com a cap de comptabilitat d’aquella gran i monolítica empresa multinacional, per una totalment diferent, molt més dinàmica i estimulant com a ajudant de producció en uns estudis de doblatge molt importants de Barcelona a on es doblava gairebé el vuitanta per cent de les pel·lícules projectades al país.

La dona d’en Joan es va posar les mans al cap quan ho va saber.

-Que t’has begut l’enteniment? A qui se li acut deixar una feina de tants anys com la teva, amb un càrrec important i un bon salari, per fer ves a saber què! -li va dir enfurismada.
-Qualsevol cosa m’estarà bé per començar, ja aniré pujant de mica en mica. Ja saps que aprenc fàcilment i la feina no m’espanta. Necessito canviar d’activitat i d’ambient com l’aire que respiro i sortir d’aquest pou en el que em trobo si no vull parar boig -li va respondre en Joan amb una vehemència mai vista en ell.

Veient, doncs, que no hi havia marxa enrere i creient, com el seu marit li assegurava, que aquella nova feina seria un bàlsam per a la seva insatisfacció crònica i el remei per a la seva constant ansietat, la dona d’en Joan va acabar claudicant; estimava al seu marit i volia el millor per a ell. Si ell era feliç, ella també ho seria. D’aquesta manera s’haurien acabat els maldecaps. Que sigui el què Deu vulgui, va pensar resignada.

I així, en Joan va canviar la rutina diària de revisar fulls i fulls de despeses, factures i més factures, comprovar extractes bancaris, redactar informes i més informes, quadrar comptes i balanços, fer els reports setmanals, mensuals y anuals, i preparar els pressupostos triennals i quinquennals, en fi, tota aquella feina fastigosa i ingrata, per la de servir cafès i pastissets als dobladors, visitants i personal tècnic, obrir la porta cada cop que trucaven, que era cada dos per tres, atendre el telèfon, prendre nota dels missatges que molts deixaven per transmetre’ls als interessats i, el més interessant de tot, arxivar en caixes de cartró les gravacions doblades, classificades pel títol, data de producció i nom de la distribuïdora. Bé, i qualsevol altra cosa que el director li demanés a corre-cuita. I per descomptat, com hi havia molta feina, no tenia hora de plegar; era el primer en arribar per poder obrir els llums, engegar l’aire condicionat, la fotocopiadora, la màquina del cafè i revisar que les dones de fer feines haguessin netejat bé les sales de doblatge i buidat les papereres. Per no oblidar-se de res, li van dir, millor que ho fes tot sempre per aquest ordre.

Ja ha fet cinc anys que en Joan va canviar de feina i no gosa reclamar el què li van prometre. Ja se sap, la crisi és horrorosa. A més, li han hagut de baixar un quinze per cent el salari. Això o anava al carrer i amb les indemnitzacions d’avui en dia i que ja té una edat...
 
 

 

domingo, 4 de mayo de 2014

Una qüestió de coherència




Crec recordar que tenia setze anys i ja feia un parell que la meva libido em gastava males passades, obsequiant-me amb somnis plens de vívides experiències eròtiques. No em sentia culpable del que el meu subconscient li feia al meu cos ja que no tenia forma d’evitar-ho. Una altra qüestió, però, era el què durant el dia podia evitar i no evitava.

Sabia prou bé que resultava molt difícil reprimir aquells desitjos ocults però que entraven dins de la normalitat a la que m’aferrava per dissipar el meus remordiments. La formació religiosa a la que havia estat sotmès no deixava de torturar-me ja que continuava sotjant-me la idea de que allò era quelcom pecaminós i que, per tant, havia d’evitar a tot preu. Això sí que era motiu d’un fort sentiment de culpabilitat i tots els dubtes i recriminacions que em feia varen acabar per dur-me cap a un desfici que em tenia tots els dies, amb les seves nits, fet un embolic, lluitant contra l’inevitable i, degut a aquesta lluita sense quarter, caigué en una crisi religiosa.

Com a creient i practicant que era, no podia deixar-me seduir per quelcom que l’església censurava i, en cas de caure en la temptació, havia de penedir-me dels meus actes i sotmetre’m al sagrament de la confessió. Pare, he pecat. Quants cops havia pronunciat aquestes paraules últimament? Havia perdut el compte. Si els mals pensaments i els actes impurs d’autocomplaença eren, indefectiblement, les pitjors de les meves malvestats, atemptar contra el sisè manament amb una altra persona seria quelcom extremadament més dur de confessar. I si hi havia premeditació, pitjor. I si no hi havia vertadera contrició, doncs molt pitjor. I si hi havia reincidència, bé llavors ja ni t’explico.

Aquets eren els meus atribolats pensaments fins que un dia vaig fer un vertader examen de consciència i, fent gala de la meva innata congruència en els meus plantejaments, decidí deixar de mortificar-me, ser racional i coherent i veure les coses amb la naturalitat que mereixen. Si tinc gana, menjo, si tinc set, bec, i de la mateixa manera satisfaig qualsevol necessitat fisiològica que em demana el meu cos i el que em demana el meu cos no pot ser dolent ja que només demana el que necessita per a viure. Si no tingués menjar ni beguda, no podria satisfer aquestes necessitats, no hi hauria altre remei. Una altra cosa seria que tingués que robar per obtenir el que vull, però si tinc tot el que necessito al meu abast i, per tant, no perjudico a ningú, es absolutament normal que satisfaci les meves necessitats bàsiques.

No parava de donar voltes i més voltes a la cruïlla moral en la que em trobava, a qualsevol hora i en qualsevol lloc. Aquests pensaments m’escometien fins i tot en els moments de lleure, al carrer, a la platja, al cinema, llegint, escoltant música, en moments de pau i tranquil·litat, però sobretot a la migdiada i per la nit, és clar, trigant molt a conciliar el son com mai m’havia passat fins aleshores. Així que, per alleugerar la meva consciència i viure en pau, em vaig imposar una treva de militància religiosa, durant la qual deixaria de practicar la religió que, amb el seu manament de castedat de pensament, paraula i obra, m’estava convertint en un ésser terriblement confós i angoixat. La meva treva indefinida consistí en no posar els peus a l’església i, per tant, en un confessionari, fins que la meva situació no s’hagués “normalitzat” i això no podia ocórrer fins que, dins del sagrat sagrament del matrimoni, deixés de ser pecat el que llavors desitjava amb tanta urgència.

Aquest plantejament pot semblar, ara, ingenu i infantil però no es pot negar que, al menys, era honest ja que evitava ser hipòcrita, vivint una doble moral, com molts catòlics practicants “oficials”. Sempre he cregut que si no ets capaç de seguir les regles imposades pel partit en el què milites, el millor que pots fer és donar-te de baixa però no donis un mal exemple amb el teu comportament “inadequat”. Crec que, donades les circumstàncies, no vaig poder ser més coherent i, sobretot, pragmàtic. El què no preveia en aquell moment és que aquest allunyament indefinit de la pràctica religiosa podia arribar a ser definitiu i no perquè no es complissin els termes que em vaig fixar per a recuperar-la sinó per una qüestió existencial que em portaria a crear la meva pròpia ètica lluny de la moral imposada por qualsevol sistema. La meva conducta ha estat basada sempre en dos principis ètics: “viu i deixa viure” i “no vulguis per als demés el què no vulguis per a tu mateix”, així de senzill.