martes, 15 de abril de 2014

Lloret, qui t'ha vist i qui et veu - Reflexions tardanes



Amb els anys, les persones envellim però els llocs simplement canvien i, malauradament, al igual que les persones, el canvi és a pitjor.


Si els canvis físics i de la conducta propis de la vellesa són, per molt que ens dolgui, llei de vida, els dels llocs que hem conegut són propis de la llei de la especulació i dels interessos econòmics d’uns quants en contra de la pau i el benestar d’una majoria silenciosa i silenciada.

A on para el Lloret de Mar que vaig conèixer quan tenia vuit anys? A on han anat les barques que dormien sobre la sorra? I els pagesos que conreaven la terra? Molts es vengueren les terres que ara ocupen hotels que ocupen turistes que ocupen els carrers, els carrers que, de nit, ocupen furgonetes dels mossos d’esquadra que vigilen amatents per a fer front els aldarulls dels que, ebris a més no poder, intenten haver-se-les  a cop de punys i de peus amb qualsevol d’una altra nacionalitat que li faci mala cara.

Polítics, constructors, hotelers, restauradors i botiguers en general, han sucumbit al poder dels diners, sacrificant la qualitat per la quantitat, la tranquil·litat per el batibull d’una massa de trinxeraires indisciplinats i vàndals incorregibles que fan a casa nostre el què no fan ni farien a casa seva.

Un dia, al principi del boom turístic a Lloret, un botiguer li va etzibar al meu pare una cosa així com “si no està content vagis a un altre lloc, al capdavall d’ells vivim” quan es va queixar que havia atès abans a un turista estranger que havia entrat darrera seu. Tot i que anys després es girés la truita i érem els turistes nacionals els que deixàvem més diners a les caixes enregistradores, el mal ja era fet i aquest tracte preferent i permissiu envers els de fora sembla que ha deixat empremta ja que aquests no només es troben com a casa, la qual cosa és bo, sinó que molts ens veuen tot sovint com si fóssim nosaltres els nouvinguts.

Entenc que hem de tenir cura del turisme, especialment en aquesta època de crisis, ja que representa el 15% del Producte Interior Brut del país però ni massa ni massa poc, no per això ens hem de vendre l’ànima al diable i acceptar qualsevol cosa a canvi de diners i d’un malentès progrés.

Ara miro Lloret de Mar i ja no és el poblet de pescadors amb l’encant típic dels pobles de la Costa Brava, com el que ha sabut conservar prou bé la seva germana Tossa de Mar. Miro Lloret i veig un poble dominat pels hotels, quiosquets a on impera el fish and chips i el take away i botigues a on els turistes poden comprar un barret mexicà creient que forma part del atrezzo típic espanyol.

Saben els nostres visitants, assidus del “tot inclòs” en quin indret de la península ibèrica han estat gaudint de les tres esses (sun, sex and sangria)?

Amb tot això, cara enfora, no haurem perdut la nostra identitat?
 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario