miércoles, 19 de marzo de 2014

La herència involuntària



Quan jutgem un comportament que ens sembla inadequat, hauríem de conèixer els antecedents vitals de la persona que hi ha al darrere.

El meu pare, sense anar més lluny, podia considerar-se un home estrany i fret. Mancat de tendresa, incapaç de tenir mostres d’afecte amb tots nosaltres, aspre en el tracte, podria dir-se d’ell que era un mal pare? Ni de bon tros.

Quan jo era petit, la seva seriositat m’impressionava. Entregar-li el quadern de notes quan hi havia algun suspens era una experiència terrible per a mi. Mai em va castigar però la seva mirada acusadora, que jo interpretava més com una decepció, i les seves paraules de retret, em produïen un efecte més devastador que un càstig.

Del meu pare vaig heretar la serietat, la introversió, la timidesa, la inseguretat, el nerviosisme, la tenacitat, la puntualitat malaltissa i la disciplina, entre altres “qualitats”. De la meva mare, el sentit de l’humor, la imaginació, la fantasia, la sensibilitat, fins i tot un cert sentimentalisme. És a dir, del pare la rigidesa i de la mare el que és més aviat passional. Com s’hereten aquests trets? Suposo que en l’instint d’imitació està la clau, tot i que també la genètica pugui tenir alguna cosa a veure, és clar.

El meu pare tractava a la meva avia de vos. Però aquest tracte tan auster entre un fill i un pare, molt habitual a la Lleida d’aquella època, d’on era originaria la meva família paterna, anava acompanyat d’una fredor que mai vaig arribar a entendre i que, encara avui, quan ho penso, m’horroritza. Mai vaig veure al meu pare besar a la seva mare; per tota salutació, senzillament li donava la mà.

De petit, ni regals de Reis va tenir. “Com vivim a la última casa del poble, s’hauran oblidat i han passat de llarg”, li va dir sa mare davant la incredulitat del meu pare veient com restava amb les mans buides en un dia com aquell. En va veure de moltes com aquesta. Com les bufetades que la seva mare anteposava a la seva petició d’algun encàrrec. “Però perquè em pega?” li preguntaven els seus fills. “Perquè no em diguis que no”, responia la meva avia a la protesta airada dels marrecs, amb la mà encara a la galta. O quan es van quedar sense provar aquella fruita tan estranya, plàtans es diuen?, que un amic de la família els hi va portar per a que la tastessin i que va anar a parar amb el bestiar perquè a la meva avia, la única en provar-la, no li va agradar. “Ecs, quin fàstic”. “Però a nosaltres potser ens agrada, volem provar-la”. “A callar o us dono una nata”. Així era la mare del meu pare.

Veient aquestes coses en perspectiva, s’entén perquè el meu pare era tan eixut i mai va ser afectuós i tendre amb nosaltres, els seus fills. Al meu pare li mancà l’afecte i no podia transmetre allò que no va tenir.

L’atribut de garrepa també tenia fonament. Era un estalviador elevat a la enèsima potència. Però de tal riu, tal aigua. Molt pitjor era la seva mare qui, vivint amb els meus pares, els despertà de matinada per recordar-li al meu pare que li devia una pesseta. La garreperia no es portarà als gens però es mama, sobretot si s’ha viscut en el si d’una família nombrosa i humil, com la del meu pare, on els diners corrien com l’aigua en una sequera.

Disciplinat, meticulós fins a la obsessió i treballador infatigable, no va faltar ni un sol dia al treball en aquell laboratori farmacèutic que sempre va considerar com casa seva. El seu treball era sagrat i la seva rectitud li va atorgar, això sí, el reconeixement de l’empresa a la que va lliurar dos terços de la seva vida laboral, cosa que, tenint en compte que va començar a treballar als catorze anys, no és gens menyspreable.

Tots som el resultat d’una herència, sigui genètica o cultural, no podem lluitar contra això, i tenim que acceptar el què som i com som, com a éssers biològics i com a éssers humans, amb les nostres virtuts i defectes, amb els nostres encerts i errors, i donar la culpa de tot a l’entorn, a la societat i als nostres pares, és un exercici inútil i, de vegades, injust. Què estem fent els de la nostra generació i com ho estem fent? Com ens jutjaran els nostres fills? Hem estat bons pares? Encara ho som? Sé que no hi ha prou amb les bones intencions, el que compta son els resultats. Potser per això, per exculpar-me de les meves pròpies limitacions, vull pensar que, tot i podent haver-ho fet millor, no ho he fet malament del tot. I si no ho he fet prou bé, espero que les meves filles no siguin massa severes amb mi, que siguin indulgents i que, al menys, guardin un bon record del seu pare, como jo el guardo del meu.

Creient i practicant, Catòlic, Apostòlic i Romà com era, avui, en el dia del seu sant, li dedico aquesta petita remembrança.
 
 
 
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario