jueves, 27 de febrero de 2014

Se m'haurà aturat el rellotge?



De vegades ho penso. Molts cops, més dels que seria normal, m’adono que, malgrat els anys transcorreguts des que vaig abandonar l’adolescència, gairebé mitja vida, em sembla que encara tinc aquella edat en que feia volar la imaginació i jugava a endevinar el que m’esperaria l’endemà i el que esdevindria la meva vida.

I tot per culpa de la meva imaginació.

Quants cops no hauré imaginat amb il·lusió quasi infantil el què faria si, per exemple, em toqués la loteria! Per això no he entès mai aqueixa gent a la que, havent-li tocat la grossa, diuen no saber què fer amb els diners. “Tapar forats”, és tot el què se’ls acut. Jo, en canvi, foragitant la idea sensata de no dir blat fins que no és al sac i ben lligat, ja els tinc ben repartits al meu cap. I fins i tot he gaudit mentalment, per uns moments, de les meves inversions, unes altruistes, que consti, i d’altres materialistes de cap a peus.

He estat sempre tan faula-dependent que, encara ara, traspassada la seixantena, no sé aclucar els ulls i posar-me a dormir sense fer córrer pel cap històries o pensaments que em mantenen distret fins que el son em venç. De vegades, i gairebé em fa vergonya admetre-ho, un fet o una idea especialment plaent que m’ha cridat l’atenció poc abans d’anar al llit, me la guardo per l’hora de dormir i tenir així quelcom en què pensar els minuts que precedeixen a la inconsciència. Però és que, junt amb els moments que dedico a la lectura, a l’escriptura o a la música, aquesta és l’estona del dia en soledat en què més bé m’ho passo. Faig volar la imaginació com quan era un nen i no aixecava dos pams de terra.

Encara ara, quan escolto un tema musical, d’aquells que em posen la pell de gallina, em sento la veu d’en Robbie Williams o de l’Adele, tant se val el sexe del cantant, o els dits d’en Eric Clapton o d’en Mark Knopfler, quasi res, tocant un solo de guitarra. Encara avui, segueixo suplantant mentalment els meus ídols en escena com quan tenia divuit o dinou anys. Amb això i en moltes altres coses, em sento encara com un jovenet.

És normal tot això que em passa? És normal també que quan veig una noia adolescent que em somriu filialment, retrocedeixi quaranta anys i em faci l’efecte que encara vaig a la facultat? I quan torno, al cap d’uns segons, a la realitat, no em puc creure que hagi passat tant de temps. Sembla mentida que hagin passat tants anys des que vaig fer la mili o em vaig treure el carnet de conduir. Veig envellir els demés però només m’adono que el temps també m’ha arrossegat quan em miro al mirall o, pitjor encara, quan veig les velles imatges de la meva biografia fotogràfica.

Segurament, un psicòleg em sabria dir si això meu té un nom, si es pot considerar quelcom dins la normalitat, si és anòmal o fins i tot patològic. Però a la meva edat, tant se me’n dona, m’hi trobo a gust així i no faig mal a ningú. En tot cas, jo ja fa temps que m’he diagnosticat aquesta síndrome. El què jo tinc és un problema de rellotgeria interna. Sí, crec que el què em passa és que se m’ha aturat el rellotge. I si voleu que us digui la veritat, no em ve de gust donar-li corda.


 

No hay comentarios:

Publicar un comentario