jueves, 27 de febrero de 2014

Se m'haurà aturat el rellotge?



De vegades ho penso. Molts cops, més dels que seria normal, m’adono que, malgrat els anys transcorreguts des que vaig abandonar l’adolescència, gairebé mitja vida, em sembla que encara tinc aquella edat en que feia volar la imaginació i jugava a endevinar el que m’esperaria l’endemà i el que esdevindria la meva vida.

I tot per culpa de la meva imaginació.

Quants cops no hauré imaginat amb il·lusió quasi infantil el què faria si, per exemple, em toqués la loteria! Per això no he entès mai aqueixa gent a la que, havent-li tocat la grossa, diuen no saber què fer amb els diners. “Tapar forats”, és tot el què se’ls acut. Jo, en canvi, foragitant la idea sensata de no dir blat fins que no és al sac i ben lligat, ja els tinc ben repartits al meu cap. I fins i tot he gaudit mentalment, per uns moments, de les meves inversions, unes altruistes, que consti, i d’altres materialistes de cap a peus.

He estat sempre tan faula-dependent que, encara ara, traspassada la seixantena, no sé aclucar els ulls i posar-me a dormir sense fer córrer pel cap històries o pensaments que em mantenen distret fins que el son em venç. De vegades, i gairebé em fa vergonya admetre-ho, un fet o una idea especialment plaent que m’ha cridat l’atenció poc abans d’anar al llit, me la guardo per l’hora de dormir i tenir així quelcom en què pensar els minuts que precedeixen a la inconsciència. Però és que, junt amb els moments que dedico a la lectura, a l’escriptura o a la música, aquesta és l’estona del dia en soledat en què més bé m’ho passo. Faig volar la imaginació com quan era un nen i no aixecava dos pams de terra.

Encara ara, quan escolto un tema musical, d’aquells que em posen la pell de gallina, em sento la veu d’en Robbie Williams o de l’Adele, tant se val el sexe del cantant, o els dits d’en Eric Clapton o d’en Mark Knopfler, quasi res, tocant un solo de guitarra. Encara avui, segueixo suplantant mentalment els meus ídols en escena com quan tenia divuit o dinou anys. Amb això i en moltes altres coses, em sento encara com un jovenet.

És normal tot això que em passa? És normal també que quan veig una noia adolescent que em somriu filialment, retrocedeixi quaranta anys i em faci l’efecte que encara vaig a la facultat? I quan torno, al cap d’uns segons, a la realitat, no em puc creure que hagi passat tant de temps. Sembla mentida que hagin passat tants anys des que vaig fer la mili o em vaig treure el carnet de conduir. Veig envellir els demés però només m’adono que el temps també m’ha arrossegat quan em miro al mirall o, pitjor encara, quan veig les velles imatges de la meva biografia fotogràfica.

Segurament, un psicòleg em sabria dir si això meu té un nom, si es pot considerar quelcom dins la normalitat, si és anòmal o fins i tot patològic. Però a la meva edat, tant se me’n dona, m’hi trobo a gust així i no faig mal a ningú. En tot cas, jo ja fa temps que m’he diagnosticat aquesta síndrome. El què jo tinc és un problema de rellotgeria interna. Sí, crec que el què em passa és que se m’ha aturat el rellotge. I si voleu que us digui la veritat, no em ve de gust donar-li corda.


 

martes, 11 de febrero de 2014

Les tribulacions d'algú a qui no li agrada el futbol



En aquest país, si no t’agrada el futbol ets un tipus estrany. Més d’un cop, aquesta carència afectiva, m’ha creat greus problemes de comunicació i sociabilitat ja que no he pogut donar conversa a qui, volent iniciar-la, escullí un dels temes favorits dels espanyols.

Quants cops he deixat bocabadats i tallats a aquells funcionaris i companys de professió que, en els despatxos, passadissos o sales d’espera del Ministerio de Sanidad y Consumo, a Madrid, a on tot sovint anava per feina, van voler establir una conversa agradosa o bé burxant.

Com sabien que era català i de Barcelona, què més propi que preguntar-me què opinava de com anava la lliga o de l’últim partit del Barça? Ho sento però és que no soc afeccionat al futbol –responia, com disculpant-me. Llavors, invariablement, em miraven amb una commiseració que, ves per on, arribava a avergonyir-me.

Altres vegades he estat jo qui s’ha sentit fora de lloc quan, per desgràcia, m’ha tocat seure amb el “grup d’homes” en festes o reunions familiars on s’establia, no sé perquè, una separació de sexes (com a les esglésies del pobles als anys cinquanta). Totalment aliè al llaç d’unió que establia el futbol al voltant de la taula, em convertia en un convidat de pedra durant tot el temps que duraven aquelles discussions i bestieses verbals, a quina més infantil, que anaven augmentant de to si els seus protagonistes eren seguidors d’equips rivals. Però què dius, com que no va ser penalty! I tant que sí! Si és que aquest paio és un brut, un marrà, quines entrades que fà! Que no sabeu perdre, home, això es el què passa. Que teniu comprats els àrbitres. I així, tot un reguitzell de recriminacions. Mentre tant, jo, amb cara d’estúpid, mirant de reüll a la colla de dones que s’ho passaven d’allò més bé parlant de cinema, el meu passatemps preferit, i fent veure que no m’importava un rave el que deien aquells poca-soltes.

Crec que la meva desafecció per el futbol ja em ve de petit quan, al pati de l’escola, vaig rebre més d’una pilotada a la cara que em va fer saltar les ulleres un bon tros, la qual cosa em va deixar el costum de tombar-me d’esquena, ràpida i instintivament, quan algú xutava la pilota amb força, perdent així l’ocasió d’entomar-la i rebent, com a resultat, els insults més punyents dels meus companys de joc. Però la decisió definitiva a donar-li l’esquena a aquesta activitat esportiva crec que la vaig prendre quan un d’ells, un xaval amb mala bava, havent-me obligat a fer de porter veient la meva poca traça –pensà que em resultaria més fàcil aturar la pilota que fer-la córrer sense que me la prenguessin tan bon punt la tenia entre els meus peus- em va donar, enfurismat, una sonora i humiliant bufetada a l’hora que m’escridassava dient el nom del porc per la meva aclaparadora nul·litat al haver-me deixat colar un gol entre les cames.

El futbol aixeca passions, així que alguna cosa interessant ha d’amagar més enllà d’un simple joc. És, sense dubte, un moviment de masses, unes masses a les que les fins i tot les autoritats competents del ordre viari respecten, protegeixen i donen un tracte preferent, sinó no s’entendria tanta disbauxa circulatòria al voltant del camp el dia de partit, tallant carrers i accessos que fan la punyeta als conductors aliens a l’espectacle i permetent infraccions que, d’altra manera, serien motiu d’una sanció. Intenteu, sinó, deixar el cotxe un moment sobre la vorera, com vaig fer jo un vespre mentre treia les entrades pel cinema, i veureu què passa. Per moltes reflexions que li vaig fer a aquell servidor públic sobre la manca de places d’aparcament a la zona, lo allunyat que estava el pàrking del cinema, que anar a deixar el cotxe al pàrking i tornar a la taquilla em faria perdre un temps preciós i em podia deixar sense entrades, que només eren uns breus instants i que després ja aniria a aparcar, que no era per tant, que no molestava a ningú, que era un greuge comparatiu respecte al tracte rebut pels usuaris culers o espanyolistes el dia de futbol, etc., etc., no hi va haver forma humana de convèncer-lo i vaig haver d’empassar-me la multa.

Però no agradar-me el futbol no ha estat sempre motiu de greuge, tot al contrari, ja que aquest, diguem-ne defecte, ha fet feliç a la meva dona, pecadora com jo, qui mai ha hagut de sacrificar la tarda d’un diumenge perquè jo he volgut anar al camp, o una sèrie o pel·lícula a la tele un dissabte al vespre perquè he preferit veure el partit, i a tots dos alhora perquè anar al cinema un dia de futbol, sobretot si és un partit dels què en diuen Derby, que es veu que, segons diu la Vikipèdia, és un partit entre dos equips rivals històrics, com serien el Barça i el Reial Madrid, o de la mateixa ciutat, com serien el Barça i l’Espanyol, ens ha donat moltes satisfaccions, com per exemple la de trobar plaça de pàrking a la primera, fer un entrepà sense haver de patir les llargues cues al Viena, trobar taula al Gino’s sense haver d’esperar, triar el seient que volem, més aviat cap enrere i centrat, si us plau, i, quin gust, caminar sense ensopegar amb ningú ni patir les aglomeracions pròpies dels centres comercials a on anem a escampar la boira, a sopar i al cinema, els dissabtes al vespre.

Així que, ben mirat, un cop superat el complex d’inferioritat davant els mascles dominants –les dones no acostumen a presumir dels seus gustos i coneixements futbolístics-, pots trobar en aquesta tara social algun avantatge per petit que sigui. Em satisfà, al menys, pensar que mai cauré fulminat per un infart veient perdre el meu equip en una final renyida a on, a més d’una copa, es juga l’honor d’uns colors i la dignitat d’un club.
 

PD-Tinc bons amics “futboleros”, que consti. Soc un tipus estrany, però no tant.