domingo, 26 de enero de 2014

Un viatge a Mallorca (el Ciutat de Barcelona i Moll Flanders)


 
Aquelles vacances de Setmana Santa de 1966, un petit parèntesi que va permetre oblidar-me temporalment dels neguits amorosos que m’envaïen, vaig anar, amb els companys de la classe, a Mallorca. Tot i haver de suportar la fèrria vigilància a la que sense dubte ens sotmetrien els dos capellans que ens acompanyarien, aquell viatge em resultava especialment excitant. Aniria en vaixell per primer cop en ma vida i faria turisme, això sí, cultural. Veure les famoses Coves del Drac, les d’Artà, i la cartoixa de Valldemosa, entre altres coses, em tenia tan inquiet i impacient que no podia pensar en rés més.

El viatge d’anada, en el Ciutat de Barcelona, fou més divertit del que em pensava ja que en lloc que quedar-me assegut a la butaca de tercera classe veient la televisió, no vaig parar de córrer amunt i avall de la coberta a on grups de nois i noies cantaven i tocaven la guitarra, de manera que el son només em va poder vèncer quan ja clarejava.

La tornada, en canvi, fou un infern. Vam tornar en el Ciutat de Palma que, segons algun setciències, era un vaixell bessó del Ciutat de Barcelona. Més aviat va resultar ser un germà escarransit i malalt. A part de l’aspecte envellit, es trobava en un estat lamentable. Hi havien galledes escampades per tot arreu, tantes com les goteres que pretenien recollir.

La travessia fou tempestuosa, amb una mala mar que movia el vaixell com si fos un balancí gegant. A més, la tercera classe consistia en camarots per a sis o vuit persones, no ho recordo bé, que estaven ubicats a la proa, així que el vaivé era de ca l’ample. Gairebé tota la travessia vaig haver de suportar el constant cruixir i grinyolar de l’habitacle, i els laments i arcades dels meus companys . No vaig poder aclucar els ulls en tota la nit, com la resta d’ocupants d’aquell maleït camarot, que acabà fent olor a vòmits, els meus inclosos.

De nou a Barcelona, recordo que, al posar el peu a terra, el vaivé va voler continuar sota els meus peus per tot el camí fins a casa. Era un dimarts de Pasqua al matí i repreníem les classes aquella mateixa tarda. Si durant les últimes vuit hores el mareig no em va voler deixar, cap el migdia va decidir tocar el dos per a que podés assistir a les insuportables classes de tarda sense haver tingut temps a adaptar-me a la realitat.

Al menys, la nostra estada a Mallorca fou tal i com m’esperava, excepte en una cosa: l’escapada nocturna protagonitzada per quasi mitja classe per anar a veure la pel·lícula Moll Flanders, amb Kim Novak com a actriu estel·lar i que s’acabava d’estrenar a Espanya acompanyada, segons havíem sentit, de molts comentaris sobre les escenes carregades de sensualitat que, semblava mentida, no havien estat censurades. Va ser passar amb l’autocar per davant del cinema i veure aquell cartell tan suggerent i tot d’una vàrem planejar escapar-nos a la primera de canvi.

No podíem perdre’ns aquella oportunitat única ja que, pensàrem acertadament, a Palma potser ens deixarien entrar tot i no tenir encara els divuit anys. Com el cinema estava molt a prop de la residència a on estàvem enclaustrats, l’únic obstacle radicava en burlar el ferotge control dels capellans, però la fugida va resultar molt més fàcil del què creiem ja que, arribat el moment, no hi havia cap espieta. Qui sap si també havien abandonat la fortalesa per gaudir de la nocturnitat i s’ho estaven passant, com nosaltres, d’allò més bé.

Als nostres quinze o setze anys, i a mitjans dels anys 60, Moll Flanders va superar, amb escreix, les nostres expectatives. De la pel·lícula només recordo algunes escenes i, concretament, un paller amb rebolcada inclosa però, sobre tot, l’ample escot, el seu generós contingut i, com no, la gran bellesa sensual de la protagonista. Durant molts mesos, la Novak fou, en les cada cop més freqüents nits d’inquietud, l’objecte de les meves fantasies sexuals.

Quan algú esmentava Mallorca, revivia aquella experiència que encara ara, no sé ben bé perquè, al cap de més de quaranta anys, em ve a la memoria.
 
 
 
 
 

sábado, 18 de enero de 2014

Mira




Mira,
Et volia fer un present i no sabia
Què donar-te, si el dolor o la ferida
Que en el meu cor perdura nit i dia


Escolta,
Mentre visqui ja no m’importa
Acompanyar-te de porta en porta
Si al teu costat et faig més forta


Parla,
Que la vida sense oir-te no fóra
Sinó un mar sense aigua i sense sorra
A on la vida no hi és i se l’enyora


Vine,
I venint, escolta aquesta rima
Com a preludi del què vol dir-te
De paraula i de cor, qui t’estima

jueves, 16 de enero de 2014

Roser florit





Roser florit que fas goig de veure 
Oblida si farà fred o calor
Sempre et cuidaré amb desig i amor
Encara que no t’ho faci entendre
 
Recorda que jo et vaig trobar
I tu et vas deixar estimar
Omple, de nou, el meu vell cor
Recorda’m els dies de goig
Tant volguts que no els vull perdre

miércoles, 15 de enero de 2014

Ulls tristos



Ulls grans, profunds i tristos
Que em miren i no em veuen
Grans i tristos com la vida
Profunds com l’amor que sento


Llargs i amples són els llavis
Que no em diuen la veritat
Llargs com la nit sense somnis
Amples com la meva soledat


Pels teus ulls profunds jo he aprés
A mirar el què no miren
I dels teus llavis, un cop més
A comprendre el què no diuen


A l’escola de la vida
M’ensenyaren a plorar
Però la lliçó més trista fou
Que més valdria no estimar


Però et vull sense recança
Sense enganys ni miraments
Sols em resta l’esperança
De que m’estimis tu també



sábado, 11 de enero de 2014

El pou




El què nosaltres, els nens del barri, anomenàvem “el pou” era la forma genèrica de referir-nos a un recinte enjardinat, en què, efectivament, hi havia un pou, situat dins del gran parc de Montjuic, en les immediateses del que en dèiem “l’Exposició” (per la zona que va ocupar l’Exposició Universal de 1929), i a prop de la Font del Gat. Calculo que, des de casa dels meus pares, estaria a un quart d’hora a peu. El pou, estava en un petit turó situat en un racó d’una esplanada rectangular coneguda com “Patio de los Naranjos”, amb gran varietat d’arbusts al voltant d’un centre plantat d’aquests arbres fruiters, de petites dimensions, que en l’època de floració obsequiaven al visitant amb el suau aroma de la tarongina. Anar al pou era sinònim d’anar al pati dels tarongers i als seus entorns, però, sobretot, era sinònim d’aventura.


El perill del lloc, especialment per els nens, era degut precisament a la presència d’aquell pou, a la vista de tothom, descobert, de fàcil accés (només cal superar un pendent que per a qualsevol persona jove i mínimament àgil no representa cap obstacle), sense cap mena de protecció i dins del qual es podia veure un aigua putrefacta i negrosa en la que flotaven canyes i altres materials en descomposició. Ignoràvem la fondària però una caiguda accidental en aquelles aigües insalubres i immundes podia resultar fatal.

A més, molt a prop, hi ha el pantà de la Fuixarda. Situat al fons d’un profund barranc, les aigües, d’un verd intens, l’estat de degradació i, sobretot, l’abundant vegetació que el rodejava, li donava, i li dóna encara, un aspecte selvàtic que, contemplat des de dalt de tot (avui hi ha un mirador), era un espectacle que ens impressionava i d’aquí l’atracció que sentíem.

Quan vaig comentar la troballa als meus pares, excitat pel descobriment del pou i del pantà, em varen prohibir taxativament que hi anés si no volia rebre un càstig sever. Però com les prohibicions i els riscs no fan més que esperonar l’esperit aventurer, vaig tornar, com no, i moltes vegades, sol o acompanyat, al pou i a la Fuixarda.

El pati dels tarongers tenia un atractiu afegit degut a una història sobre el què va ocórrer, suposadament, en aquell indret anys enrere. Sent aquesta una zona de grans desnivells, el pati, per un dels seus costats, queda molt per sota d’una de les carreteres d’accés al estadi de Montjuic, de manera que hi ha un mur de contenció que apuntala aquest tram de carretera i que consta de tres grans arcs de pedra. Sota d’un d’aquests arcs hi havia el que semblava una vivenda derruïda, encastada entre els pilars. La façana d’aquesta edificació, protegida per una reixa, devia haver sofert un esllavissament ja que només el seu interior restava a la vista, com una casa de nines gegant. Cridava l’atenció, a més, les parets ennegrides, com si fos el resultat d’un incendi.

Es deia que, molts anys enrere, hi havia viscut una família, composta pel pare, forner de professió, la mare i dos fills, i que als baixos tenien el forn per coure el pa. Un dia, dominat per la bogeria, l’home va calar foc a la vivenda, morint tota la família al complet. Hi havia qui deia, per guarnir més la història, que, des de llavors, el fantasma turmentat del forner embogit hi rondava.

Així doncs, aquesta història fúnebre que envoltava aquell edifici i el seu aspecte tètric, estimulaven encara més la imaginació infantil i feia d’això un motiu prou important per sentir una atracció irrefrenable cap aquell lloc. No era, doncs, estrany que el pou i la casa del boig, com ja la coneixíem, formessin part de les nostres aventures prohibides.

Recordant aquesta i altres històries de la infantesa, he tornat, fa uns dies, al lloc del fets. Desorientat pel pas del temps, m’ha costat trobar-lo però, gràcies al meu entestament i un sentit de la orientació encara prou bo, a la fi l’he descobert.

Moltes petjades s’han esborrat del què un dia va ser tan real i que havia cregut, en va, imperible. El pati dels tarongers ha caigut sota el pes del temps i de l’abandonament; cap senyal ni indicadors mostren el camí tants anys enrere caminat. Carrers, camins i senders segueixen al seu lloc sense més rastre que el de la memòria que, un tant debilitada, ha fet dificultós l’encontre.

Del pati, tal com el conegué, només un escanyolit taronger es manté dempeus, l’únic supervivent dels embats dels decennis transcorreguts, però que, malgrat això, segueix donant fruits.

El pou, com no, segueix al seu lloc tot i que no l’he vist al primer cop d’ull, tan cobert de branques i fullam com està. L’he descobert al identificar el petit turó pel qual grimpàvem quasi a quatre grapes. És molt més petit de com el recordava (és curiós com les percepcions infantils ho amplifiquen tot, especialment les dimensions) i està tapat pel què sembla una llosa de ciment.

De l’edificació, llavors mig derruïda i embrutada pel suposat fum d’un suposat incendi suposadament intencionat, no hi resta ni les velles i rovellades reixes protectores ni un sol maó de la seva estructura, només un petit munt de pedres, amuntegades al terra, podrien ser els escassíssims residus del què fou aquell lloc fantasmagòric.

Llegenda urbana o realitat? Qui sap i ja què importa. Tot ha passat a l’oblit i potser només uns quants supervivents d’aquella època, d’aquell barri i d’aquelles aventures podrien aportar una mica de llum a la història però, francament, ja no m’interessa.

La visió d’aquell indret m’ha provocat un únic sentiment: tristor. Tristor al veure que el pas del temps no respecta res, que ho cobreix tot amb una pàtina que no deixa veure el què hagué un dia sota aqueixa capa, que esmorteeix les sensacions i els sentiments que molts anys enrere foren tan intensos. Serà aquesta la tristor de la vellesa? No ho sé ben bé.

Del que sí estic segur es que aquell lloc, que va exercir tanta influència sobre nosaltres, els nens del meu barri, ja no atrau a ningú. Fa molt de temps que va deixar de ser el centre de les aventures infantils. Si pogués parlar, segurament diria que també sent enyorança d’aquella època i d’aquells nens que, despreocupats de qualsevol perill, jugaven feliços al seu voltant.
 

 

viernes, 3 de enero de 2014

Les formes els perden




Fa uns dies vaig veure a Facebook un vídeo, pujat a You Tube, d’un fragment d’un programa televisiu en el que en Carlos Navarro, “El Yoyas” feia uns comentaris sobre l’origen de l’independentisme a Catalunya.

Aquest senyor, per anomenar-lo d’alguna manera, ja que les formes no són precisament les d’un senyor, com ja ens té acostumats, deia, en els cinquanta segons i escaig que dura el vídeo, entre altres bestieses i insults, que “no es lo mismo tener el derecho a saber catalán que la obligación de saber catalán”, qualificant de feixistes i dictadors a aquells que ho imposen.

Acaba dient que és català (viu a Catalunya des de jovenet  tot i que va néixer en una data i lloc desconeguts de Soria), fent valer, així, suposadament, el seu dret a opinar amb més criteri i legitimitat que si fos de fora.

No entraré a valorar la biografia i trajectòria d’aquest individu que, per si sola desacreditaria la seva imatge ja que semblaria que, pel seu currículum i passat delinqüent, li vulgui treure la raó en aquest tema. Tampoc citaré les seves afinitats polítiques tot i que explicarien el seu posicionament. No, no vull confondre ous i castanyes, perquè un malfactor, un extremista i fins i tot un boig poden tenir idees encertades sobre un determinat tema.

Només li diré, virtualment, des d’aquí, que està confós, que encara no ho ha entès, que qui viu a Catalunya des de fa tant de temps com ell, i més si reivindica la seva condició de català, potser no tindrà la obligació de parlar en català però sí el deure moral de parlar, o d’intentar parlar, la llengua d’aquesta terra que l’ha acollit des de fa tants anys.

Per acabar, afegiré que, com sempre he dit i aquest en és un clar exemple, les males maneres, la mala educació, treuen la raó a qui la pot tenir. En aquest cas, com, a més, considero que no la té, doncs pitjor que pitjor.

És que, a aquest tipus de gent, que per desgràcia abunda, les formes els perden.