sábado, 27 de diciembre de 2014

El llegat


El 22 de desembre passat, a la una del migdia, mentre gairebé tot el país estava pendent dels premis de la loteria de Nadal, jo era en un altre pla, en un escenari realment llòbrec: el cementiri de Montjuic, a Barcelona. El motiu: el trasllat del cos del meu pare, dipositat fa dos anys en un nínxol provisional, per qüestions que no venen al cas, al nínxol de la família, on va ser enterrada, anys abans, la meva mare.

Si un enterrament, especialment si és d’un ésser estimat, sempre és molt dolorós, aquesta situació em va resultar encara més torbadora. Si la pèrdua dels meus pares em va transportar al passat, al racó dels records més íntims, aquest cop l’emoció encara fou més intensa. La visió que tenia davant meu no era la d’un taüt de fusta envernissada sinó la d’una bossa de plàstic, blanca i allargada, que va restar a la vista tot el temps que van trigar els treballadors municipals a introduir-la en la sepultura.

Allò que tenia davant meu, un embalum ben embolicat però que suggeria clarament un cos sense vida, havia estat un ésser humà viu, l’home que va ser el meu pare. I tot d’una em va semblar mentida que allà jagués qui, amb les seves virtuts i defectes, tantes coses m’ensenyà, volent i sense voler, i de qui tantes coses aprengué amb el seu exemple.

De cop i volta, aquell fardell blanc i allargassat em resultà impossible d’identificar com la persona que em parlà tantes vegades de la seva infantesa al poble, de la seva joventut a Lleida, de la guerra, de les penúries de la postquerra i de tantes i tantes vivències al llarg dels seus noranta-nou anys de vida. He sentit tants cops, davant d’una mort, que no som rés, que aquestes paraules ja em resulten tan obvies i rutinàries que sonen com si algú digués que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu, però quan vaig veure, l’altre dia, com entaforaven en aquella boca de pedra grisa, al costat del taüt de la meva mare, una bossa que contenia les restes de qui va contribuir a que jo sigui qui i com soc, vaig sentir que rés semblava tenir sentit.

No és el primer cop que em ve al cap aquest tipus de pensament. Quan un pare o una mare ens deixa, retrocedim a les èpoques felices i evoquem tot allò que varen representar per a nosaltres. Tristament, és en aquests moments de dol quan reconeixem més que mai el paper que van jugar a la nostra vida i els hi atribuïm els mèrits que en vida no vam saber veure o valorar prou bé.

L’educació que vam tenir gràcies als seus esforços, les lliçons que ens van donar, els ensenyaments que ens van regalar, la formació que vam rebre, el què som, en definitiva, és tot el llegat que ens han pogut deixat.

Fa uns dies, en el cementiri de Montjuic, vaig tenir davant meu, per últim cop, ara sí, el cossos ocults dels meu pares, el llegat dels quals he intentat transmetre a les meves filles, completat i, poc o molt, millorat en tot allò que, per les mancances i la cultura (o incultura) de l’època, ells no van poder o saber donar-me.

Amb més de seixanta anys no se sent la mort dels pares de la mateixa manera que quan hom es queda orfe a la adolescència o a la infantesa, però una pèrdua com aquesta en la maduresa fa que veiem la mort amb uns altres ulls, els ulls de la nostàlgia, primer, i del temor, després, perquè sentim que aviat (la vida és tan curta i corre tan de pressa) serem nosaltres els recordats i els jutjats pel llegat que haurem deixat als nostres fills.
 

 

lunes, 15 de diciembre de 2014

Generacions



Vaig néixer per viure. No es cap tonteria, no. Vaig néixer mort, digueren. Al menys així ho cregueren els meus pares i la mateixa llevadora.

Em van deixar, moradenc i sense alè, damunt d’un llençol, creient que era mort, sense haver-se adonat que era un nen, el primer després de dues nenes.

I tot sol, sense cap ajut, vaig tornar a la vida si és que l’havia realment deixat. Tot sol vaig començar, primer a moure’m tímidament, després a gemegar i finalment a cridar, com si volgués renyar els que em donaven l’esquena amb la tristor enganxada a la cara i a l’ànima.

Jo havia de viure i encara no sé ben bé perquè. Si més no, no sé si he tingut una missió que dur a terme i, per aquest motiu, algú o quelcom em va fer revifar.

Naixem, ens reproduïm (la majoria) i morim, com qualsevol ésser viu. Vista així, la vida és com una novel·la, construïda en tres parts: introducció, nus i desenllaç. Jo ja he complert les dues primeres i ara només desitjo que passin molts anys fins arribar al punt final de la història.

Quan va néixer la meva primera filla, vaig encetar la segona part del llibre de la meva vida, es va encetar una nova generació que ara la formen dues noies ja adultes. Fins no fa pas gaire, em preguntava si hi hauria i veuria una tercera a casa nostra.

Avui he tingut resposta al primer dubte: la meva filla gran em farà avi. Ara només em cal tenir-la del segon: si viuré prou per veure-ho. Només seran trenta-dues setmanes d’espera i encara soc prou jove, però, de tota manera, aquesta espera, neguitosa i alhora il·lusionada, se’m farà llarga. Soc tan impacient...

Si jo vaig néixer per viure, vull viure per veure néixer i créixer els meus nets i/o netes, els/les que han de formar una nova generació, la tercera, ara mateix, a casa nostra. Una quarta ja dubto molt que pugui veure-la però qui sap. Els meus pares van arribar a ser besavis, per què jo no?

Si els dos moments més emotius de la meva vida han estat els naixements de les meves filles, espero poder gaudir de nous instants tan feliços con aquells en contemplar la cara, vermella, inflada o arrugada, dels nadons que veuran la llum abans que la meva s’apagui.
 
 

viernes, 28 de noviembre de 2014

Fulles mortes



Una imatge no sempre val més que mil paraules, de la mateixa manera que no sempre inspira idèntiques emocions. On un veu només un tronc caigut en mig del bosc, un altre hi veu un objecte digne per a una bona fotografia, un altre pensa en el motiu per el qual aquell arbre, vell però robust, ha perdut part del seu cos i un altre, en fi, potser només hi veu quelcom per seure. Tot depèn de la imaginació i sensibilitat de l’observador.

Aquest matí, passejant el meu gos, he caminat per una senda propera coberta de fullaraca (què mal sona aquesta paraula), una catifa de fulles mortes de diferents tons i colors, com un mosaic, un trencadís de ceràmica. No era un tapís especialment espectacular ja que els colors no eren prou variats: un blanc grisós tirant a argentat (que sona més poètic), un groc esmorteït, d’això que els entesos en diuen ocre (que potser queda millor) i un marró xocolata amb llet (que resulta més gormand). Entremig, el verd de l’herba encara prou viva, lluïa amb timidesa.

Aquesta imatge, pròpia de la tardor, aquest fullam (un altre mot malsonant als meus oïdes), quants cops l’hauran vist ulls com els meus i trepitjat peus com els meus des que els arbres han anat despullant les seves branques, i potser ningú hi ha parat compte de la manera com jo ho he fet aquest matí, quan començava a apuntar el dia.

Habitualment no paro massa atenció al terra que trepitjo; senzillament volia evitar aixafar els excrements d’altres gossos que freqüenten la zona. Però aquesta mirada de precaució, tan pràctica com prosaica, m’ha fet pensar, tot d’una, en quelcom prou evident però que no sempre tenim present: que la natura, viva i morta, forma part del nostre entorn, de la nostra vida; que tots formem part d’aquesta natura i que acabem com les fulles mortes, convertint-nos en humus, adob o energia que servirà per salvaguardar la vida en aquest pobre, maltractat, planeta nostre.

No sé ben bé perquè avui, precisamen
t, he tingut aquests pensaments a partir d’aquesta imatge. Potser la recent pèrdua d’un ésser estimat fa que hagi vist més a prop la fragilitat i l’essència perible de la nostra existència. Les fulles mortes han estat, segurament, la imatge de la vida fugissera. Fins i tot he sentit pena per les fulles que un dia eren verdes i que ara, escampades per terra, esperen la seva transformació final.

A partir d’ara, crec que trepitjaré el fullam dels camins i dels carrers amb un respecte quasi reverencial.
 
 

sábado, 15 de noviembre de 2014

Un adéu dolorós



Miro l'urna i sento un calfred. Conté tota una vida. Tota una vida convertida en cendres, cendres que volaran sobre el mar que tantes vegades rebé el teu esguard.  Miro l'urna i penso què lluny queden aquells dies, quan em duies al camp del Barça, a la Monumental, a les matinals del Price. Quants anys han passat des que et vaig conèixer, el dia de la meva primera comunió. Quants cops em vareu haver d’aguantar d’espelma, la meva germana i tu, per imposicions de l’època, durant el vostre festeig. Érem tan joves!

Jo era un nen i tu poc més que un adolescent que, mancat d’un germà, em vas adoptar com a tal, i així et vas convertir, per molts anys, en aquell germà gran que jo tampoc tenia.

Amb el decurs inevitable dels anys, les coses, malauradament, es van diluint i així ens vam anar distanciant. La nostra relació esdevingué la que marca els vincles familiars, la de cunyats que es veuen de tant en tant. Però per a la memòria i pel cor no hi han distàncies temporals ni lligams trencadissos i són aquesta memòria i aquest cor els que em fan estimar-te i enyorar-te, tu que vas ser tan generós amb mi, sempre prest a donar-me un cop de mà, quan creies que em calia, tot i que no t’ho demanés. I un sol cop que et vaig haver de demanar un favor, la teva resposta inmediata va ser “fet” abans de saber què volia de tu.

Vaig guanyar els meus primers calerons fent feines per a tu, varem passar estius plegats (a Vilasar de Mar, a El Masnou, a Cardedeu) en els que vas conèixer les meves primeres fallides amoroses, donant-me consells que mai vaig ser capaç de seguir. Vas ser testimoni en el meu casament, com ho has estat, sense necessitat de signar cap paper, de les etapes més importants de la meva vida. Extravertit com eres, a tot l’hi treies punta, de tot en feies broma, de tot en treies profit, et creixies amb els problemes i no defallies davant els obstacles, vas saber sortir-ne de tot, excepte de la malaltia que finalment, amb traïdoria, t’ha vençut.

Què llunyans i, alhora, què propers queden aquests records, ara que han transcorregut tantes dècades. Deixem enrere tantes experiències, tantes persones a les que hem hagut de dir adéu, que el passat va esdevenint més i més feixuc. En la balança de la vida, a mida que aquesta avança, cada cop pesa més el plateret de les pèrdues que el de les troballes, pesen més els records que els plans de futur.

T’has anat, deixant un munt de records al teu darrera però la vida, malgrat tot, continua per els que has deixat, per els que t’han conegut i t’han estimat. Els records compartits, tot el què varem viure plegats, ara només són nostres, són l’estela del què vas ser, del què vas fer. Perquè els records no moren mai.

Dir adéu sempre és trist però hi han adéus més tristos que d’altres. Avui et dic adéu sabent que no ens tornarem a trobar. Avui ha plogut. El cel plorava llàgrimes d’impotència perquè aquest és l’adéu definitiu, l’adéu més dolorós.
 
 
Fotografia: Vicenç Cardellach Marzá (1940-2014). Fotografia de La Vanguardia del 12 de noviembre de 2014




miércoles, 29 de octubre de 2014

El nen que estimava la seva ombra


En Joel, des que vivia amb els seus avis, no sortia de casa. Eren molt vells per tenir cura d’una criatura de cinc anys, òrfena de pare i mare poc després de néixer, però encara se sentien amb prou forces per criar-lo.

Als seus vuitanta anys, els avis del nen encara feien de pagès i per això havien de deixar al vailet tot sol a les golfes, jugant amb ninots que li feien amb les capses de cartró amb què guardaven els ous de les seves gallines ponedores. 

En Joel no anava a l’escola i al poble ningú sabia de la seva existència, ja que els vells camperols no volien que els hi prengueren i se l’endugueren a una casa d’acollida argumentant la seva incapacitat per cuidar un nen de tan curta edat. Així doncs, aquest es passava tot el temps que els seus avis eren al camp o a la granja, tancat en aquella estança, sota teulada, des d’on gaudia d’una vista dels conreus i boscs circumdants.

Un dia, però, volgué sortir a fer un tomb per l’era i el graner, només una estona i ben a prop del mas, no fos que els avis el veiessin i el castiguessin tancant-lo sota pany com li havien dit que farien si sortia del seu amagatall quan ells no hi eren. Va ser llavors quan un sol lluent com mai havia vist des de la cambra dels seus jocs el va enlluernar tan intensament que va haver d’abaixar el cap. I tot d’una, la va veure.

L’ensurt que li produí aquella cosa que tenia enganxada als seus peus el va fer córrer cames ajudeu-me però el pitjor de tot era que aquella taca negra el seguia sense que pogués desempallegar-se ja que corria tan de pressa com ell. Ara la tenia a la dreta, ara a l’esquerra i, anés cap a on anés, girava i girava al seu voltant sense que pogués deslliurar-se’n.

Finalment, esgotat i amb el cor que li botava com un poltre desbocat, s’aturà per no caure desmaiat i s’estirà al terra, abatut. Que sigui el que Déu vulgui –pensà-, jo ja no hi puc fer rés més. Que el nen Jesús i la Verge Maria em protegeixin, acabà dient abans d’aclucar el ulls tan fort que gairebé li feien mal.
 
Al veure que rés no passava, els obrí de nou i només veié un cel clar i el sol que l’enlluernava, però quan s’aixecà s’adonà, esglaiat, que aquella cosa de la que fugia també restava arraulida al seu costat. Llavors la contemplà amb deteniment, semblava morta però no ho estava, es movia cada cop que ell ho feia. Semblava imitar-lo en tots els seus moviments, fins i tot tenia una forma semblant a ell però més lletja i llargaruda. Semblava inofensiva, no li feia cap mal. La tocà. Es veia plana però no tenia cos, allà a on tocava només tocava terra, què estrany.

Es posà dempeus i decidí anar cap a casa, no fos que els avis haguessin tornat del camp i estiguessin preocupats per la seva absència.

Al cap d’una estona, entrava al mas tot content pensant que tindria quelcom de nou amb què jugar a partir d’ara. Si aquella cosa no el volia deixar anar és que li agradava la seva companyia i mai havia tingut això que en deien un amic. L’únic que el preocupava era que els seus avis no permetessin que restés amb ell a dins de casa.

Però només traspassar el llindar de la porta s’adonà que aquesta companya inseparable havia  desaparegut. Potser havia fugit. Sortí fora i la tornà a veure enganxada als seus peus. Això és que té por de casa els avis, és tan fosca, es digué. Bé doncs, que s’estigui aquí fora, ja m’espavilaré per trobar un moment, cada dia, al matí, per escapolir-me i sortir a jugar amb aquesta cosa que, pel que sembla, només em vol a mi. Si ella no es separa de mi, jo no em separaré d’ella. Serà la meva única amiga. Gairebé no la conec i ja l’estimo.

En Joel s’endinsà cap el menjador a esperar als seus avis i mentre esperava rumiava quin nom li posaria a l’amiga que acabava de conèixer. Ja ho sé –exclamà de sobte-. Li posaré “ombra”, com la gosseta negra dels avis que es va morir i que tampoc se separava de mi.
 
 

jueves, 16 de octubre de 2014

El misteri del vicepresident americà


El maig de 1990 vaig haver d’organitzar un dels mítings internacionals anuals en els que hi assistíem els responsables de Regulatory Affairs (1) de totes les filials de l’empresa americana per a la que treballava. Aquestes reunions alternaven el continent americà i l’europeu i com aquell any li pertocava a Europa ser la seu d’aquest esdeveniment, el meu cap internacional, en John Graves, va voler que es fes a Espanya, demanant-me que proposés tres llocs que em semblessin adients. De les alternatives de vaig proposar, Barcelona, Madrid i Mallorca, cap d’elles va ser acceptada. El motiu fou que les dues angleses que dirigien la oficina regional europea a la Gran Bretanya, la Stephanie Wharton i la Colette Clarke, amb prou influència, pel que es va veure, sobre en John, van triar Sevilla, encuriosides, suposo, per aquesta ciutat a on segurament creien que la pluja és una meravella.

L’organització d’un esdeveniment com aquest, que va arreplegar a unes cinquanta persones d’arreu del mon, des del meu despatx a Barcelona, va ser prou complicada tot i tenint l’ajut d’una intermediària a la capital andalusa, una noia, rossa i de molt bon veure, tot s’ha de dir, però a la que se li havia d’anar constantment al darrera si volies que tot rutllés.

Apart de les necessitats habituals de qualsevol hoste, vam haver d’atendre els requeriments “especials” dels invitats d’alt rang, com el vicepresident i el president executiu de la Companyia, que assistirien al sopar de gala que clausuraria el míting.

El més sorprenent de tot fou l’exigència del vicepresident: volia un llit King Size i que hi hagués un assecador de cabell (degué pensar que als hotels espanyols, tot i tenint quatre estrelles el que varem triar, aquest artilugi era un luxe escàs). I dic sorprenent perquè, quan me’l va presentar en John, veié que era un tipus baixet y calb. Per què necessitaria un home petit i sense pels al cap un llit d’aquesta mida i, sobre tot, un assecador de cabell? “Segurament vindrà acompanyat de la seva dona”, em digué algú. La reserva, però, era per a una sola persona. Tot un misteri. Que cadascú pensi el que vulgui.


[1] Literalment, Assumptes Regulatioris; terme anglosaxó que fa referència a les activitats relatives a l'obtenció de l’autorització de comercialització de medicaments y productes sanitaris i als assumptes tècnics, sanitaris i legislatius relacionats

Foto: Joe Biden, actual vicepresident dels EEUU

martes, 30 de septiembre de 2014

Ràdio Joventut

La passió pel blues, el rock i el jazz se’m va despertar quan feia segon de Biològiques, amb dinou anys. Fou un company de classe, en César, qui em va inocular el virus de la “blues mania” primer i el de la “jazz mania” després. Al final dels anys seixanta jo encara era el típic fan dels Beatles i els Rolling Stones i la meva discografia era bastant conservadora encara que amb uns gustos una mica més avantguardistes que els de la majoria de joves del país. Aquesta afició comuna per la música féu que la nostra relació es convertí en amistat i, poc més tard, un amic del meu amic, en Quique, tot un “rock maniàtic” esbojarrat, s’hi va afegir al duo de malalts per la música. Ens passàvem hores i hores, tots els caps de setmana, escoltant com beneits, aquells LP d’importació tan apreciats, que compràvem a Discos Castelló, al carrer Tallers, o bé portàvem d’Andorra, i que els nostres estalvis ens costaven. Però si escoltar la “nostra” música era tot un plaer, imaginar-nos tocant-la ja era el súmmum. Així vam decidir la bogeria de formar un trio: en César seria el guitarra solista, en Quique el bateria i jo el baix. Però sense uns instruments d’una mínima qualitat per sonar com Deu mana (ens vam haver d’acontentar amb dues guitarres acústiques de baix preu i una bateria de tercera mà que més aviat semblava una bateria de cuina) i la més absoluta manca de formació musical, el resultat va ser un desastre en tots els sentits.

Així doncs, si no podíem donar a conèixer al món les nostres habilitats musicals, al menys podíem intentar difondre el que, per a nosaltres, era la millor música del moment, quan en aquest país els grups autòctons dominants eren Los Brincos, Fórmula V i Los Diablos amb un rayo de sol, oh, oh, oh. Els més capdavanters, Los Bravos i Los Canarios. Però molt poca gent sabia qui eren Jeff Beck, Eric Clapton, Jimmy Page i un llarg etcètera. Dins del rock internacional, els Rolling Stones seguien ocupant els primers llocs del hit parade nacional, però Black Sabbath, Deep Purple i Blue Cheer, precursors, al final dels anys seixanta i principis dels setanta, del Heavy Metal, eren uns perfectes desconeguts. I nosaltres ens sentíem amb la obligació de posar remei a aquesta greu mancança.

Ràdio Joventut de Barcelona era, aleshores, l’emissora de ràdio més “progre” en quant a música pop, i el responsable d’això era en Josep Maria Pallardó i el seu programa “El clan de la una”. I amb aquell propòsit redemptor, ens varem dirigir, en César, Quique i jo, a la Via Augusta, número 17, on s’acabava d’inaugurar els nous estudis d’aquesta emissora, per oferir els nostres serveis.

No varem poder comptar amb la inestimable participació del nostre ídol radiofònic però sí que varem aconseguir, sense cobrar ni un duro, tenir en antena un programa de música Underground, com ens agradava definir-la, a les 0:00 hores dels dissabtes, motiu pel qual el batejàrem com “Underground, la hora bruja” o una cosa així. Per l’hora d’emissió, per la manca de publicitat o pel que fos, l’audiència, si és que en tenia, degué ser molt escassa perquè mai ningú trucà ni escrigué per donar-nos la seva opinió per molt que encoratjàvem a fer-ho als nostres oients potencials. Davant del silenci a l’altre cantó de les ones, vam considerar que no pagava la pena fer un programa de dues hores en directe i a mitjanit d’un dissabte, i la cadena acceptà de bon grat la nostra proposta de emetre’l enregistrat.

Malgrat la manca d’incentiu econòmic i de la despesa que representava per a nosaltres, ja que érem els únics proveïdors dels discs que es “punxaven” en el programa, ens ho passàvem d’allò més bé. Cadascú aportava una sèrie de temes prèviament seleccionats i els presentàvem fent referència als components del grup musical en qüestió, als seus inicis i la seva trajectòria, amb comentaris i crítica del seu estil musical. Vam arribar, fins i tot, a inventar-nos entrevistes a suposats músics de grups novells, paper que interpretàvem nosaltres mateixos canviant la veu per no ser descoberts. Recordo que, un cop, amb motiu d’haver posat un tema del grup britànic Jethro Tull, el líder i compositor del qual, Ian Anderson, tocava la flauta travessera, se’ns va ocórrer que em podia fer passar per un flautista d’un grup local imaginari acabat de formar. Quan un dels meus companys encetà l’entrevista preguntant-me quin instrument tocava en el grup, al contestar “la flauta”, m’entrà un atac de riure que contagià a tots els allà presents i per molt que varem repetir la gravació, cada cop que deia “flauta” ens sobreprenia una hilaritat tan irrefrenable que vam haver de renunciar a la suposada entrevista. No sé si aquest fou el detonant o no però el cas és que a partir d’aquell moment el programa se’ns escapà de les mans, es convertí, entre tema i tema musical, en un seguit de facècies, befes i demés bestieses, és a dir, un desgavell de tal magnitud que acabà com el rosari de l’aurora. Tot i que no hagueren garrotades, sí que vam rebre una bona reprimenda per part de la direcció.

Així fou com acabà aquest experiència musical. I nosaltres tan contents. “Que nos quiten lo bailao”, pensàrem.
 
 

viernes, 26 de septiembre de 2014

Les aparences enganyen i el misteri de les coincidències


Si les aparences sempre enganyen i si les coincidències sempre són un misteri no ho sabria dir, però l’anècdota que vaig a referir sembla complir amb les dues coses.

Viatjava de tornada a Barcelona des d’Estocolm i el vol feia escala a l’aeroport d’Amsterdam. Érem quatre companys: el director mèdic, el director de Marketing, el director general i jo. A ells els hi va tocar anar asseguts junts, per davant meu, ocupant els tres seients d’una de les fileres a la dreta del passadís, mentre jo era al costat de la finestra en una de les fileres de dos seients, al costat esquerre.

Això no hagués tingut cap conseqüència si no fos perquè al meu costat es va asseure un noi ros, corpulent i alt com un Sant Pau, amb aparença de Viking.

Fins que l’avió no es va enlairar, els meus companya no van parar de fer broma, girant-se i dient-me de canviar de seient si no volia acabar esclafat per la gegantina corpulència del meu veí, que si fot el camp d’aquí, home, que aquest paio t’aixafarà, que quina mala sort has tingut perquè mira que el tío en és de gran, canviat de lloc, no siquis ximple, que en qualsevol seient estaràs millor, i així un seguit de facècies acompanyades d’unes riallades més pròpies de criatures de pàrvuls que d’uns directius fets i drets.

Finalment, quan l’avió ja havia atès l’alçària adequada i els senyals lluminós i acústic avisaven als passatgers que ja ens podíem descordar el cinturó de seguretat, em vaig posar de peu amb la idea de canviar de seient i acabar, d’aquesta manera, amb les insistents bromes dels meus companys i, tot s’ha de dir, procurar-me un viatge més còmode, ja que hi havia lloc de sobra per triar. Va ser llavors quan, al demanar-li al meu veí que fes el favor de deixar-me passar, amb un lacònic excuse me, em va contestar, davant de la meva sorpresa i la dels meus companys: “en català si us plau”.

Jo em volia fondre, tot i que no havia estat, en cap moment, l’artífex, directe o indirecte, de les mofes sobre la seva persona ni sobre la situació que tanta hilaritat havia suscitat. Els tres companys, muts i astorats per la inesperada rèplica del suposat ciutadà nòrdic, van voltar tot d’una les seves cares cap endavant i ja no es van tornar a girar en tot el vol.

Però aquí no acabà la cosa. Quan érem a la zona de trànsit de l’aeroport d’Amsterdam, cercant en una de les pantalles informatives la porta d’embarcament del vol que ens havia de dur fins a Barcelona, se’m va ocórrer fer la gracieta (ara sí) de dir una cosa així com “espero que no em torni a trobar assegut al meu costat aquell paio tant gros i llargarut”. Al donar-me la volta per marxar, gairebé ensopego amb el pit de l’al·ludit. Ara era jo el que es volia fondre. Per sort, l’home va ser prudent i, sense dir res, va marxar, això sí, mirant-me amb cara de pocs amics.

Suposo que no va ser pas la casualitat la que va fer que, efectivament, me’l tornés a trobar en el mateix seient que abans, al costat del meu, sinó que quan voles amb la mateixa companyia fent escala en un aeroport de connexió, en el taulell de facturació d’origen t’assignen, per comoditat, el mateix seient en els dos vols. Això i no una altra cosa, explicaria el què, en un principi, em va semblar una coincidència misteriosa.

Aquest cop, però, va ser el meu veí de seient qui, sense dir res, va canviar de lloc un cop l’avió ja s’havia enlairat i les senyals ho van permetre.

Tot i romandre ben ample tota la resta del viatge, aquest no em va resultar especialment plaent ja que un cert sentiment de culpabilitat em va rosegar fins arribar a destinació. Des de llavors, vaig molt en compte de no jutjar la gent pel seu aspecte i no parlar més del compte. Crec que, per prudència, tothom hauria de fer el mateix.

miércoles, 24 de septiembre de 2014

Tornar no sempre és fàcil


De petit, sempre em resultava molt dur tornar a casa a les acaballes de les vacances d’estiu, després de gaudir de ben bé dos mesos d’estiueig fora de Barcelona capital, perquè després d’això venia el començament de les classes i el retrobament amb tot allò que més em desagradava: la vida escolar.

De gran, quan tocava tornar a la feina després de les vacances de Setmana Santa, d’estiu o de Nadal, el mal humor feia acte de presència dos o tres dies abans de l’inici de la nova temporada feinera i més feixuga se’m va anar fent la tornada a mida que vaig anar escalant en l’organigrama. La tornada era sinònim de retrobada amb els problemes que havia deixat tancats amb clau al meu despatx i arraconats al meu cap i que mai deixaven d’atabalar-me.

Ara, a l’edat de la daurada jubilació, del repòs del guerrer, del control de la colesterolèmia i del sucre a la sang, en el millor moment de la vida per gaudir dels passejos i dels jocs amb els nets, ja no hi ha res que em faci mandra reprendre excepte les obligacions que requereixin un esforç indesitjat o excessivament costós.

Ara, la tornada a la rutina acceptada i acceptable és quelcom que es viu com un fet més natural, com l’aigua que, tornant al mar, completa el seu cicle.

Fa poc més de dos mesos, vaig deixar aquest blog en “stand-by”, com diuen els anglosaxons, sense saber ben bé si el deixaria morir per manca d’empenta vital o bé tornaria a omplir-lo amb tot allò que en vingués al cap, tot i les meves limitacions lingüístiques i la possible manca de lectors. Però, com mai m’ha agradat deixar les coses a mitges ni abandonar les que, en un moment determinat, em van fer il•lusió, no he pogut resistir la temptació de tornar a obrir, tímidament, la porta de les idees escrites per continuar amb l’objectiu que em va moure a engendrar aquest racó amb ínfules literàries.

Tornar a interessar no sempre és fàcil, tornar a escriure en català correctament no és fàcil per a mi, però m’he fet el propòsit de no amoïnar-me pensant si puc ofendre algun purista de la llengua o si algú deixarà o no un comentari (sempre pensant en la opinió dels demés!). He decidit ser fidel al què em digué quan vaig començar aquesta tasca: escriuré per plaer, no pas pensant en complaure a un altre que no sigui jo mateix. No sé si això té massa sentit quan es tracta d’un blog però sí sé que és la única manera que trobo per escriure amb llibertat, sense condicionants ni pors.

Com llegir en català és, sense dubte, un primer pas per a aprendre i voler escriure en català, potser també ha tingut quelcom a veure amb la meva determinació la recent lectura de la novel•la d’en Ramon Solsona Sancho, “L’home de la maleta” que recomano a qui vulgui passar una bona estona.
Gràcies, Ramon, pel teu ajut involuntari.
 
 

jueves, 31 de julio de 2014

Potser tornem, potser no



Aquest blog, que va néixer avui fa tot just vuit mesos i que ha estat nodrit, amb més o menys encert, amb vint-i-tres entrades fetes amb cura i alhora temor de no cometre masses errades ni massa greus i pensant en complaure, amb el seu contingut, al lector potencial, es tanca per vacances.

Després del merescut descans, no sabria dir si més merescut pel lector de bona fe o per aquest escriptor novell, espero tornar tot i que no està gens clar si paga la pena aquest esforç que, encara que no excessiu, se li pot aplicar el mateix criteri que qualsevol programa de radio o televisió, el de la manca d’audiència. Però com aquí no hi ha cap inversor de diners, només de idees, ni cap patrocinador amb interessos econòmics, només intel·lectuals, caldrà fer una pensada abans de prendre una decisió definitiva.

Així doncs, potser tornem, potser no. Sigui com sigui, passeu, amics virtuals, unes bones vacances.
 
 

miércoles, 23 de julio de 2014

Una tanka en català



Riu de la vida.
Brau els obstacles saltes,
seguint ton curs
amb cabal sorollós,
per morir en silenci.



lunes, 7 de julio de 2014

L'advocat escriptor



En Manel sempre havia volgut ser escriptor, pintor o músic, ser creatiu, com ell deia. Però, els consells del seu pare, home d’idees fixes i pràctiques, el convencé d’estudiar Dret i fer d’advocat, com ell. Treballaria en el seu bufet, que un dia, quan faltés o fos massa vell per portar el timó del negoci, seria de la seva propietat.

El pare d’en Manel va morir, un mal dia, d’un infart fulminant quan tan sols feia dos anys que s’havia llicenciat. Val a dir que no havia estat un bon estudiant -es va treure la carrera amb aprovats i algun esporàdic notable-, que odiava aquesta professió i sobretot els cassos en els que aquell bufet s’havia especialitzat: els divorcis. Tot eren picabaralles i pocs els clients satisfets pel resultat de l’acord final.

Gràcies a la omnipresent crisi, que afectà, fins i tot, a les crisis matrimonials, foren tan pocs els cassos de divorci que trucaven a la porta del bufet que en Manel decidí dedicar tot el temps lliure que tenia, que era molt, a escriure.

Mai s’hagués imaginat que el seu treball com a advocat matrimonialista que tan poc li agradava, li serviria d’inspiració, i a poc a poc, el manuscrit de la història d’una infidelitat, com així va titular la seva opera prima, va anar prenent forma fins a estar a punt per ser presentada en societat.

Al cap de dos anys, la seva novel·la es convertí en un best seller. “És la primera obra d’un jove escriptor amb molt de talent, una novel·la que parla d’una relació tempestuosa entre una dona de classe humil i un marit, farcit de diners i d’amants” deia a la faixeta que guarnia el llibre. 

Avui en Manel ha vist a les Rambles, del bracet d’un home gras que ben bé li doblava l’edat, aquella dona que un dia es presentà al seu despatx per demanar-li que portés la demanda de divorci contra el seu marit infidel. Quan les seves mirades s’han trobat, ella li ha xiuxiuejat quelcom al seu acompanyant, a qui ha deixat palplantat al bell mig del carrer, i se li ha apropat, somrient, en senyal de reconeixement.

La dona, li ha donat la mà i sense deixar-la de estrènyer li ha dit amb un to que ha sonat maliciós:

-Una novel·la realment interessant la que ha escrit. M’ha agradat molt i tinc entès que ha estat tot un èxit de vendes. Mai m’hagués imaginat ser la font d’inspiració d’un escriptor i que la meva història pogués donar per a tant, perquè no em negarà que el què ha escrit és sobre mi i el meu ex, oi?

I sense donar-li temps a cap mena de rèplica, ha afegit:

-Si vol repetir l’èxit amb una segona part, li puc oferir una nova història, molt més morbosa que la primera, fins i tot amb un mort pel mig.

I davant l’estupefacció d’en Manel, la dona, ara amb un somriure obertament maliciós, s’ha acomiadat dient:

-Però aquesta història encara no està llesta, trigarà una miqueta, estic treballant-la. Em comprèn? –digué, assenyalant, amb un lleuger moviment del cap, al seu gras acompanyant que els guaitava de lluny-. Quan ho tingui tot enllestit, ja l’aniré a veure al seu despatx. Però, això sí, aquest cop haurem d’anar a mitges amb els beneficis. Mai m’ha agradat que s’aprofitin de mi. D’acord?

I mentre aquella donassa, encara prou jove i de molt bon veure, s’allunyava Rambles avall, en Manel, astorat i dubitatiu, pensà que haver estudiat Dret tampoc li havia anat tan malament.
 
 
Fotografia: Ewan McGregor, en una escena de la pel·lícula The Gost Writer (estrenada a Espanya amb el títol El Escritor).
 

 

martes, 17 de junio de 2014

Escatrón



Fa més de cinquanta anys i encara recordo com si fos avui la remor feréstega del corrent que sentíem de lluny, tot baixant la pendent que ens duia a la zona de bany en la que el riu Ebre formava petites platges de sorra fina.

Aquell soroll, cada cop més punyent a mida que ens apropàvem a la vora d’aquell riu que em semblava immens i impetuós, em provocava un esglai i alhora una emoció salvatge, l’emoció del descobriment, de l’aventura.

Escatrón, als ulls d’un nen de sis o set anys, era un lloc que, sota el sol torrador de l’agost aragonès, oferia un munt de possibilitats per gaudir d’una natura salvatge que l’home encara no havia violat.

Als anys cinquanta, Escatrón, visqué una expansió tant demogràfica com de lleure i tot degut a la construcció d’una central tèrmica que donà llocs de treball a vilatans i forasters vinguts d’arreu. L’allau de nouvinguts donà lloc a El Poblado, una barriada de cases unifamiliars per els treballadors de la central, i a un cinema, i a unes instal·lacions municipals amb piscines, i fins i tot a El Club, un local d’esbarjo exclusiu per a socis, amb piscina i restaurant, a on tots els dissabtes d’estiu hi feien ball i a on moltes noies locals van trobar parella entre els joves vinguts de fora.

La Fonda Panadés, la única fonda del poble, al bell mig de la vila, propietat del meu oncle patern qui ens convidà a passar tot el mes d’agost amb la meva família saragossana, era el centre d’operacions des d’on es gestaven les activitats familiars i les meves aventures en solitari o amb el meu únic amic de vacances, un xiquet de la meva edat, fill d’un guàrdia civil que vivia, amb els seus pares, a la mateixa caserna, just al davant de la nostra residència estiuenca.

No sabria dir si el què recordo d’aquell estiu és real o fruit de la meva incommensurable imaginació infantil: un riu immens, cabalós i enfurismat, una illa selvàtica en mig d’aquell corrent tan ample com perillós que havia engolit a més d’un nedador imprudent o maldestre, dins d’uns pous xucladors d’on no sortien fins que el remolí els acabava vomitant sense vida.

A la nit, l’udolar de les òlibes que vivien en un dels campanars de la vella església abandonada que hi havia al turó de davant de la fonda, no em deixava dormir tranquil degut a la creença, segons em va fer creure la meva germana, de que treien els ulls a les persones si dormien amb la finestra oberta. Y com feia tanta calor aquelles nits d’agost...

També recordo aquelles nits dels dissabtes en què a la fonda s’organitzava una espectacle de “varieté” sota la mirada atenta i la censura prèvia dels poder fàctics del poble, i la olor dolça i penetrant que sortia a tothora de la pastisseria que hi havia en un local dels baixos de la fonda, olor a nata muntada i a merengue.

Tot ho veia desmesurat, tot era tan gran i sorprenent com jo petit i influenciable. La pell morta que una inofensiva serp de poc més de mig metre havia deixat enganxada a una roca durant la muda es convertia en l’empremta d’un monstre verinós; els ràpids que hi havia a prop de la zona de bany, formats per la poca fondària del riu en aquell indret, i que podíem travessar caminant per damunt d’uns troncs amples i gruixuts que connectaven petites illetes, es convertiren en una gran cascada i els troncs en el fil pel qual camina l’arriscat equilibrista per damunt d’un abís de més de cent metres de profunditat; l’aire que arrossegava el corrent del riu es transformava en un vent huracanat que posava en greu perill el nostre precari equilibri.

Fa poc més d’un any que vaig fer una visita als meus cosins de Saragossa i em vaig aturar unes hores a Escatrón. Els anys no només han transformat, lògicament, l’aspecte del poble: nous edificis, nous carrers, rotondes i carreteres d’accés desconegudes per a mi, sinó que també han difuminat i, fins i tot diria, esquinçat la imatge idíl·lica i alhora sinistra d’aquell poblet de la ribera baixa de l’Ebre a on un vailet de sis o set anys visqué una de les vacances més recordades de la seva infantesa.

La caserna, a on tantes vegades vaig jugar amb el meu amic, ja no existeix. La fonda, no la vaig saber reconèixer fins després d’haver passat pel davant dues o tres vegades i fou gràcies a les dues tribunes cobertes que encara presideixen la façana, que sembla haver encongit amb el temps. Fa ja molts anys que el bloc s’ha fraccionat en tres vivendes unifamiliars i la pastisseria, amb la jubilació dels seus propietaris, fa deixar d’existir. Ara hi resta un local buit en lloguer. La vella església abandonada, font dels meus terrors nocturns, és l’ermita de San Javier que, amb les seves dues torres bessones, avui dia llueix prou restaurada i a la que s’accedeix per una llarga escalinata en lloc del terraplè pedregós d’antany. L’Ebre segueix, com no, al seu lloc, però amb una marxa lenta i solemne, però no vaig saber identificar l’indret a on preníem el sol i ens banyàvem de tan com ha canviat la riba, plena de matolls i inundada, com la vaig trobar, per la crescuda del riu per les pluges dels dies previs a la meva visita. La illa selvàtica i atemoridora de les meves aventures imaginàries és, ara ho sé, una illa fluvial, de fàcil accés, formada per l’acumulació dels sediments que arrossega el riu en aquella zona de meandres, tan freqüents en l’àrea coneguda como Mejana de Sástago. I què dir dels ràpids? Des d’on els vaig poder observar, són d’una longitud i fondària que, tot i que ara no hi ha cap tronc recolzat sobre les roques que sobresurten, es podrien creuar a peu, saltant de roca en roca o caminant pel fons de la vora amb cura i, sobretot, amb botes altes d’aigua.

La realitat, en aquest cas, no supera a la ficció. Així doncs, prefereixo quedar-me amb el que la meva imaginació i els meus records infantils em tornen a la memòria. Prefereixo pensar que aquella visita no es produí i que Escatrón encara és aquell poblet que em va fer viure un estiu de fantasies i miratges.
 

Dedicat als meus oncles, Ramón i Araceli (EPD) i als meus cosins Maricel, Ramoné (†), Tony, Charo i Merche.

miércoles, 4 de junio de 2014

NS / NC



Segur que qui llegeixi l’encapçalament d’aquesta entrada pensarà que vol dir “No sap/No contesta”. Doncs no, no em refereixo a això. El que aquí volen dir aquestes sigles es “No sap/No comenta”.

A què ve aquesta al·lusió? Doncs ve de resultes dels “no comentaris” que, des que vaig inaugurar aquest blog, inunden les meves entrades. Serà per la manca de qualitat (literària i/o gramatical) dels escrits, el poc interès que desperten, la timidesa o apatia per deixar constància de la seva lectura per part dels visitants o, senzillament, que ningú passa per aquí i s’atura a veure què diu aquest beneit que té un blog en català.

Aquest últim cas, però, no és cert, ja que el comptador de visites assenyala set-centes quaranta-dues, ho acabo de veure. Caram, està prou bé, penso jo, tenint en compte que la primera entrada data del vint-i-nou de novembre de dos mil tretze, fa poc més de sis mesos. Així doncs, aquest blog ha rebut més de cent visites al mes. Però ara ve la meva filla i em diu que les meves visites també compten. Si és així, com entro a veure què hi ha de nou, posem, pel cap baix, dos cops al dia, llavors resulta que he rebut unes tres-centes seixanta-set visites mudes.

Conec els que em llegeixen i no deixen cap comentari, però a aquests lectors no els hi tinc en compte perquè són familiars o algun amic íntim i, és clar, què han de dir? En tot cas m’ho diuen per un altre mitjà més personal. De quants estic parlant? No ho sé ben bé però, pel cap alt, jo diria que són una mitja dotzena de “fidels seguidors” que només deixen un rastre del seu pas en el marcador de visites, que no sé perquè el vaig posar, segurament perquè fa bonic i perquè soc un curiós empedreït.

Seguint amb l’exercici matemàtic, si d’aquest número de visites alienes a la meva en restem les d’aquests seguidors i seguidores fidels, que suposem que m’han fet una visita a la setmana, és a dir cent cinquanta visites en total, llavors només resten dues-centes disset visites de desconeguts en poc més de mig any, unes trenta-quatre al mes, poc més d’una al dia.

Llavors, si el meu blog reb un promig d’una visita diària, com és que no hi trobo cap comentari? Em resulta estrany, vés per on, que no hi hagi cap lector/a que gosi a dir quelcom, encara que sigui un curt i senzill “m’ha agradat”, estil facebook, sense necessitat de donar més explicacions.

He de dir, però, que he vist el mateix mutisme en altres blog en català que segueixo tot i que els seus autors son, de llarg, més bons que jo. Serà cert que els catalans som més eixuts que els espanyols? Ho dic perquè aquesta manca de reacció no la he vist en cap dels trenta blogs en castellà que llegeixo i que donen aquesta possibilitat. Una altra cosa és que els autors responguin als comentaris dels seus lectors, que hi ha uns quants que no ho fan tot i que reben un munt de comentaris, que n’hi ha per llogar-hi cadires perquè, dic jo, què costa escriure unes paraules d’agraïment, un senzill “gràcies pel teu comentari” o “gràcies per llegir-me”, a aquells que han tingut la deferència de fer-ho? Però això ja son figues d’un altre paner i seria motiu per a una altra reflexió.

Que quedi clar que no busco reconeixement ni notorietat, no necessito inflar l’ego, però la manca d’un toc extern dóna la sensació d’estar parlant sol i, malgrat que ja estic prou avesat a fer-ho, no deixa de resultar-me estrany i em dóna una sensació de solitud. Confesso que en un dels meus dies “inspirats” vaig dir que escrivia per plaer, no per complaure, però ara he de reconèixer que les dues coses solen anar lligades. Si et plau escriure i el què escrius complau als demés, la satisfacció és doble.

Així doncs, i sense que serveixi de precedent, només com a prova de bona voluntat per part vostra, els meus lectors i lectores anònim/es, us convido a deixar qualsevol cosa escrita, que no sigui de mal gust, és clar, per saber de la vostra existència. Ja ho he dit abans, soc un curiós empedreït.

Moltes gràcies.
 
 

miércoles, 14 de mayo de 2014

Maleïda rutina



En Joan era un home perfeccionista i de costums fixes. Des que es llevava fins que no sortia per la porta, tot era un seguit d’actes rutinaris fets sempre en el mateix ordre. Això, deia, tenia un avantatge: que mai es podia oblidar de res ja que al ser una activitat automàtica en cadena, no hi havia lloc per els oblits.

Tant a la feina com a la seva vida privada, en Joan no deixava rés a la improvisació, tot ho havia de tenir controlat, però això, lluny de tranquil·litzar-lo, l’estressava ja que l’obligava a anar constantment amb compte i vigilar el que feien els seus col·laboradors.

Conscient que l’estrès constant que patia era perillós per a la salut, física i mental, al menys apaivagava el neguit que li produïa la feina fins i tot els caps de setmana, omplint el temps de lleure amb activitats agradoses, com la lectura, la música i el cinema, que el distreien puntualment dels problemes quotidians. Tanmateix, considerava que amb això només substituïa una rutina, la del treball, per una altra no gens feixuga, és clar, però que acabava sent igualment monòtona. Per en Joan, tota la seva vida era pura rutina i la dividia, com sempre deia, en rutina de dies feiners i de cap de setmana i aquesta última en rutina d’estiu i d’hivern. Canviava l’escenari, el continent, però no pas el contingut.

En Joan es queixava, cada cop més, de la insuportable vida rutinària que duia, sempre fent les mateixes coses, fins i tot a casa. Si tot era rutinari a la vida casolana d’en Joan, a la feina ja era el súmmum: tot programat fins l’últim detall, tot un seguit d’activitats inamovibles, amb guies i normatives per a qualsevol tasca, i tot això amb un horari irracional. En definitiva, sempre la mateixa feina i les mateixes obligacions, pesades i avorrides, una rere l’altra, dia a dia, fins a les tantes del vespre.

Al capdavall, en Joan es va atipar de dur aquesta vida laboral més pròpia d’un esclau que d’un professional preparat i responsable i es va proposar, com fos, canviar-la per una altra molt menys programada, més divertida, on la iniciativa, el criteri i la llibertat de moviments omplissin una jornada que, d’aquesta manera, passaria volant sense adonar-se’n. Ja se sap, quan es fan les coses amb gust i ganes el temps no compta.

Al poc temps d’haver-s’ho proposat, gràcies a la sort i a un amic de tota la vida, molt ben relacionat amb el món del cinema, a en Joan se li va presentar la oportunitat de canviar la seva avorrida feina de tants anys, com a cap de comptabilitat d’aquella gran i monolítica empresa multinacional, per una totalment diferent, molt més dinàmica i estimulant com a ajudant de producció en uns estudis de doblatge molt importants de Barcelona a on es doblava gairebé el vuitanta per cent de les pel·lícules projectades al país.

La dona d’en Joan es va posar les mans al cap quan ho va saber.

-Que t’has begut l’enteniment? A qui se li acut deixar una feina de tants anys com la teva, amb un càrrec important i un bon salari, per fer ves a saber què! -li va dir enfurismada.
-Qualsevol cosa m’estarà bé per començar, ja aniré pujant de mica en mica. Ja saps que aprenc fàcilment i la feina no m’espanta. Necessito canviar d’activitat i d’ambient com l’aire que respiro i sortir d’aquest pou en el que em trobo si no vull parar boig -li va respondre en Joan amb una vehemència mai vista en ell.

Veient, doncs, que no hi havia marxa enrere i creient, com el seu marit li assegurava, que aquella nova feina seria un bàlsam per a la seva insatisfacció crònica i el remei per a la seva constant ansietat, la dona d’en Joan va acabar claudicant; estimava al seu marit i volia el millor per a ell. Si ell era feliç, ella també ho seria. D’aquesta manera s’haurien acabat els maldecaps. Que sigui el què Deu vulgui, va pensar resignada.

I així, en Joan va canviar la rutina diària de revisar fulls i fulls de despeses, factures i més factures, comprovar extractes bancaris, redactar informes i més informes, quadrar comptes i balanços, fer els reports setmanals, mensuals y anuals, i preparar els pressupostos triennals i quinquennals, en fi, tota aquella feina fastigosa i ingrata, per la de servir cafès i pastissets als dobladors, visitants i personal tècnic, obrir la porta cada cop que trucaven, que era cada dos per tres, atendre el telèfon, prendre nota dels missatges que molts deixaven per transmetre’ls als interessats i, el més interessant de tot, arxivar en caixes de cartró les gravacions doblades, classificades pel títol, data de producció i nom de la distribuïdora. Bé, i qualsevol altra cosa que el director li demanés a corre-cuita. I per descomptat, com hi havia molta feina, no tenia hora de plegar; era el primer en arribar per poder obrir els llums, engegar l’aire condicionat, la fotocopiadora, la màquina del cafè i revisar que les dones de fer feines haguessin netejat bé les sales de doblatge i buidat les papereres. Per no oblidar-se de res, li van dir, millor que ho fes tot sempre per aquest ordre.

Ja ha fet cinc anys que en Joan va canviar de feina i no gosa reclamar el què li van prometre. Ja se sap, la crisi és horrorosa. A més, li han hagut de baixar un quinze per cent el salari. Això o anava al carrer i amb les indemnitzacions d’avui en dia i que ja té una edat...
 
 

 

domingo, 4 de mayo de 2014

Una qüestió de coherència




Crec recordar que tenia setze anys i ja feia un parell que la meva libido em gastava males passades, obsequiant-me amb somnis plens de vívides experiències eròtiques. No em sentia culpable del que el meu subconscient li feia al meu cos ja que no tenia forma d’evitar-ho. Una altra qüestió, però, era el què durant el dia podia evitar i no evitava.

Sabia prou bé que resultava molt difícil reprimir aquells desitjos ocults però que entraven dins de la normalitat a la que m’aferrava per dissipar el meus remordiments. La formació religiosa a la que havia estat sotmès no deixava de torturar-me ja que continuava sotjant-me la idea de que allò era quelcom pecaminós i que, per tant, havia d’evitar a tot preu. Això sí que era motiu d’un fort sentiment de culpabilitat i tots els dubtes i recriminacions que em feia varen acabar per dur-me cap a un desfici que em tenia tots els dies, amb les seves nits, fet un embolic, lluitant contra l’inevitable i, degut a aquesta lluita sense quarter, caigué en una crisi religiosa.

Com a creient i practicant que era, no podia deixar-me seduir per quelcom que l’església censurava i, en cas de caure en la temptació, havia de penedir-me dels meus actes i sotmetre’m al sagrament de la confessió. Pare, he pecat. Quants cops havia pronunciat aquestes paraules últimament? Havia perdut el compte. Si els mals pensaments i els actes impurs d’autocomplaença eren, indefectiblement, les pitjors de les meves malvestats, atemptar contra el sisè manament amb una altra persona seria quelcom extremadament més dur de confessar. I si hi havia premeditació, pitjor. I si no hi havia vertadera contrició, doncs molt pitjor. I si hi havia reincidència, bé llavors ja ni t’explico.

Aquets eren els meus atribolats pensaments fins que un dia vaig fer un vertader examen de consciència i, fent gala de la meva innata congruència en els meus plantejaments, decidí deixar de mortificar-me, ser racional i coherent i veure les coses amb la naturalitat que mereixen. Si tinc gana, menjo, si tinc set, bec, i de la mateixa manera satisfaig qualsevol necessitat fisiològica que em demana el meu cos i el que em demana el meu cos no pot ser dolent ja que només demana el que necessita per a viure. Si no tingués menjar ni beguda, no podria satisfer aquestes necessitats, no hi hauria altre remei. Una altra cosa seria que tingués que robar per obtenir el que vull, però si tinc tot el que necessito al meu abast i, per tant, no perjudico a ningú, es absolutament normal que satisfaci les meves necessitats bàsiques.

No parava de donar voltes i més voltes a la cruïlla moral en la que em trobava, a qualsevol hora i en qualsevol lloc. Aquests pensaments m’escometien fins i tot en els moments de lleure, al carrer, a la platja, al cinema, llegint, escoltant música, en moments de pau i tranquil·litat, però sobretot a la migdiada i per la nit, és clar, trigant molt a conciliar el son com mai m’havia passat fins aleshores. Així que, per alleugerar la meva consciència i viure en pau, em vaig imposar una treva de militància religiosa, durant la qual deixaria de practicar la religió que, amb el seu manament de castedat de pensament, paraula i obra, m’estava convertint en un ésser terriblement confós i angoixat. La meva treva indefinida consistí en no posar els peus a l’església i, per tant, en un confessionari, fins que la meva situació no s’hagués “normalitzat” i això no podia ocórrer fins que, dins del sagrat sagrament del matrimoni, deixés de ser pecat el que llavors desitjava amb tanta urgència.

Aquest plantejament pot semblar, ara, ingenu i infantil però no es pot negar que, al menys, era honest ja que evitava ser hipòcrita, vivint una doble moral, com molts catòlics practicants “oficials”. Sempre he cregut que si no ets capaç de seguir les regles imposades pel partit en el què milites, el millor que pots fer és donar-te de baixa però no donis un mal exemple amb el teu comportament “inadequat”. Crec que, donades les circumstàncies, no vaig poder ser més coherent i, sobretot, pragmàtic. El què no preveia en aquell moment és que aquest allunyament indefinit de la pràctica religiosa podia arribar a ser definitiu i no perquè no es complissin els termes que em vaig fixar per a recuperar-la sinó per una qüestió existencial que em portaria a crear la meva pròpia ètica lluny de la moral imposada por qualsevol sistema. La meva conducta ha estat basada sempre en dos principis ètics: “viu i deixa viure” i “no vulguis per als demés el què no vulguis per a tu mateix”, així de senzill.
 
 

 

martes, 15 de abril de 2014

Lloret, qui t'ha vist i qui et veu - Reflexions tardanes



Amb els anys, les persones envellim però els llocs simplement canvien i, malauradament, al igual que les persones, el canvi és a pitjor.


Si els canvis físics i de la conducta propis de la vellesa són, per molt que ens dolgui, llei de vida, els dels llocs que hem conegut són propis de la llei de la especulació i dels interessos econòmics d’uns quants en contra de la pau i el benestar d’una majoria silenciosa i silenciada.

A on para el Lloret de Mar que vaig conèixer quan tenia vuit anys? A on han anat les barques que dormien sobre la sorra? I els pagesos que conreaven la terra? Molts es vengueren les terres que ara ocupen hotels que ocupen turistes que ocupen els carrers, els carrers que, de nit, ocupen furgonetes dels mossos d’esquadra que vigilen amatents per a fer front els aldarulls dels que, ebris a més no poder, intenten haver-se-les  a cop de punys i de peus amb qualsevol d’una altra nacionalitat que li faci mala cara.

Polítics, constructors, hotelers, restauradors i botiguers en general, han sucumbit al poder dels diners, sacrificant la qualitat per la quantitat, la tranquil·litat per el batibull d’una massa de trinxeraires indisciplinats i vàndals incorregibles que fan a casa nostre el què no fan ni farien a casa seva.

Un dia, al principi del boom turístic a Lloret, un botiguer li va etzibar al meu pare una cosa així com “si no està content vagis a un altre lloc, al capdavall d’ells vivim” quan es va queixar que havia atès abans a un turista estranger que havia entrat darrera seu. Tot i que anys després es girés la truita i érem els turistes nacionals els que deixàvem més diners a les caixes enregistradores, el mal ja era fet i aquest tracte preferent i permissiu envers els de fora sembla que ha deixat empremta ja que aquests no només es troben com a casa, la qual cosa és bo, sinó que molts ens veuen tot sovint com si fóssim nosaltres els nouvinguts.

Entenc que hem de tenir cura del turisme, especialment en aquesta època de crisis, ja que representa el 15% del Producte Interior Brut del país però ni massa ni massa poc, no per això ens hem de vendre l’ànima al diable i acceptar qualsevol cosa a canvi de diners i d’un malentès progrés.

Ara miro Lloret de Mar i ja no és el poblet de pescadors amb l’encant típic dels pobles de la Costa Brava, com el que ha sabut conservar prou bé la seva germana Tossa de Mar. Miro Lloret i veig un poble dominat pels hotels, quiosquets a on impera el fish and chips i el take away i botigues a on els turistes poden comprar un barret mexicà creient que forma part del atrezzo típic espanyol.

Saben els nostres visitants, assidus del “tot inclòs” en quin indret de la península ibèrica han estat gaudint de les tres esses (sun, sex and sangria)?

Amb tot això, cara enfora, no haurem perdut la nostra identitat?
 

 

martes, 1 de abril de 2014

Una d'escriptors



La supèrbia digué a l’orgull: “Quan jo publiqui quelcom, has de dir a tothom que soc la millor”; a la qual cosa respongué l’orgull: “Però mare, com puc fer això si jo escric millor que tu?”

miércoles, 19 de marzo de 2014

La herència involuntària



Quan jutgem un comportament que ens sembla inadequat, hauríem de conèixer els antecedents vitals de la persona que hi ha al darrere.

El meu pare, sense anar més lluny, podia considerar-se un home estrany i fret. Mancat de tendresa, incapaç de tenir mostres d’afecte amb tots nosaltres, aspre en el tracte, podria dir-se d’ell que era un mal pare? Ni de bon tros.

Quan jo era petit, la seva seriositat m’impressionava. Entregar-li el quadern de notes quan hi havia algun suspens era una experiència terrible per a mi. Mai em va castigar però la seva mirada acusadora, que jo interpretava més com una decepció, i les seves paraules de retret, em produïen un efecte més devastador que un càstig.

Del meu pare vaig heretar la serietat, la introversió, la timidesa, la inseguretat, el nerviosisme, la tenacitat, la puntualitat malaltissa i la disciplina, entre altres “qualitats”. De la meva mare, el sentit de l’humor, la imaginació, la fantasia, la sensibilitat, fins i tot un cert sentimentalisme. És a dir, del pare la rigidesa i de la mare el que és més aviat passional. Com s’hereten aquests trets? Suposo que en l’instint d’imitació està la clau, tot i que també la genètica pugui tenir alguna cosa a veure, és clar.

El meu pare tractava a la meva avia de vos. Però aquest tracte tan auster entre un fill i un pare, molt habitual a la Lleida d’aquella època, d’on era originaria la meva família paterna, anava acompanyat d’una fredor que mai vaig arribar a entendre i que, encara avui, quan ho penso, m’horroritza. Mai vaig veure al meu pare besar a la seva mare; per tota salutació, senzillament li donava la mà.

De petit, ni regals de Reis va tenir. “Com vivim a la última casa del poble, s’hauran oblidat i han passat de llarg”, li va dir sa mare davant la incredulitat del meu pare veient com restava amb les mans buides en un dia com aquell. En va veure de moltes com aquesta. Com les bufetades que la seva mare anteposava a la seva petició d’algun encàrrec. “Però perquè em pega?” li preguntaven els seus fills. “Perquè no em diguis que no”, responia la meva avia a la protesta airada dels marrecs, amb la mà encara a la galta. O quan es van quedar sense provar aquella fruita tan estranya, plàtans es diuen?, que un amic de la família els hi va portar per a que la tastessin i que va anar a parar amb el bestiar perquè a la meva avia, la única en provar-la, no li va agradar. “Ecs, quin fàstic”. “Però a nosaltres potser ens agrada, volem provar-la”. “A callar o us dono una nata”. Així era la mare del meu pare.

Veient aquestes coses en perspectiva, s’entén perquè el meu pare era tan eixut i mai va ser afectuós i tendre amb nosaltres, els seus fills. Al meu pare li mancà l’afecte i no podia transmetre allò que no va tenir.

L’atribut de garrepa també tenia fonament. Era un estalviador elevat a la enèsima potència. Però de tal riu, tal aigua. Molt pitjor era la seva mare qui, vivint amb els meus pares, els despertà de matinada per recordar-li al meu pare que li devia una pesseta. La garreperia no es portarà als gens però es mama, sobretot si s’ha viscut en el si d’una família nombrosa i humil, com la del meu pare, on els diners corrien com l’aigua en una sequera.

Disciplinat, meticulós fins a la obsessió i treballador infatigable, no va faltar ni un sol dia al treball en aquell laboratori farmacèutic que sempre va considerar com casa seva. El seu treball era sagrat i la seva rectitud li va atorgar, això sí, el reconeixement de l’empresa a la que va lliurar dos terços de la seva vida laboral, cosa que, tenint en compte que va començar a treballar als catorze anys, no és gens menyspreable.

Tots som el resultat d’una herència, sigui genètica o cultural, no podem lluitar contra això, i tenim que acceptar el què som i com som, com a éssers biològics i com a éssers humans, amb les nostres virtuts i defectes, amb els nostres encerts i errors, i donar la culpa de tot a l’entorn, a la societat i als nostres pares, és un exercici inútil i, de vegades, injust. Què estem fent els de la nostra generació i com ho estem fent? Com ens jutjaran els nostres fills? Hem estat bons pares? Encara ho som? Sé que no hi ha prou amb les bones intencions, el que compta son els resultats. Potser per això, per exculpar-me de les meves pròpies limitacions, vull pensar que, tot i podent haver-ho fet millor, no ho he fet malament del tot. I si no ho he fet prou bé, espero que les meves filles no siguin massa severes amb mi, que siguin indulgents i que, al menys, guardin un bon record del seu pare, como jo el guardo del meu.

Creient i practicant, Catòlic, Apostòlic i Romà com era, avui, en el dia del seu sant, li dedico aquesta petita remembrança.
 
 
 
 
 

martes, 4 de marzo de 2014

Pelut i jo



Esguards de confident i abraçades de vellut

Hores de mútua companyia i de silencis

Testimoni mut de les meves vivències
Gratitud i consol d’una amistat efímera

No sé si podré omplir el teu buit
Si tu te’n vas primer



Fotografia: Joan Gosa i Badía

jueves, 27 de febrero de 2014

Se m'haurà aturat el rellotge?



De vegades ho penso. Molts cops, més dels que seria normal, m’adono que, malgrat els anys transcorreguts des que vaig abandonar l’adolescència, gairebé mitja vida, em sembla que encara tinc aquella edat en que feia volar la imaginació i jugava a endevinar el que m’esperaria l’endemà i el que esdevindria la meva vida.

I tot per culpa de la meva imaginació.

Quants cops no hauré imaginat amb il·lusió quasi infantil el què faria si, per exemple, em toqués la loteria! Per això no he entès mai aqueixa gent a la que, havent-li tocat la grossa, diuen no saber què fer amb els diners. “Tapar forats”, és tot el què se’ls acut. Jo, en canvi, foragitant la idea sensata de no dir blat fins que no és al sac i ben lligat, ja els tinc ben repartits al meu cap. I fins i tot he gaudit mentalment, per uns moments, de les meves inversions, unes altruistes, que consti, i d’altres materialistes de cap a peus.

He estat sempre tan faula-dependent que, encara ara, traspassada la seixantena, no sé aclucar els ulls i posar-me a dormir sense fer córrer pel cap històries o pensaments que em mantenen distret fins que el son em venç. De vegades, i gairebé em fa vergonya admetre-ho, un fet o una idea especialment plaent que m’ha cridat l’atenció poc abans d’anar al llit, me la guardo per l’hora de dormir i tenir així quelcom en què pensar els minuts que precedeixen a la inconsciència. Però és que, junt amb els moments que dedico a la lectura, a l’escriptura o a la música, aquesta és l’estona del dia en soledat en què més bé m’ho passo. Faig volar la imaginació com quan era un nen i no aixecava dos pams de terra.

Encara ara, quan escolto un tema musical, d’aquells que em posen la pell de gallina, em sento la veu d’en Robbie Williams o de l’Adele, tant se val el sexe del cantant, o els dits d’en Eric Clapton o d’en Mark Knopfler, quasi res, tocant un solo de guitarra. Encara avui, segueixo suplantant mentalment els meus ídols en escena com quan tenia divuit o dinou anys. Amb això i en moltes altres coses, em sento encara com un jovenet.

És normal tot això que em passa? És normal també que quan veig una noia adolescent que em somriu filialment, retrocedeixi quaranta anys i em faci l’efecte que encara vaig a la facultat? I quan torno, al cap d’uns segons, a la realitat, no em puc creure que hagi passat tant de temps. Sembla mentida que hagin passat tants anys des que vaig fer la mili o em vaig treure el carnet de conduir. Veig envellir els demés però només m’adono que el temps també m’ha arrossegat quan em miro al mirall o, pitjor encara, quan veig les velles imatges de la meva biografia fotogràfica.

Segurament, un psicòleg em sabria dir si això meu té un nom, si es pot considerar quelcom dins la normalitat, si és anòmal o fins i tot patològic. Però a la meva edat, tant se me’n dona, m’hi trobo a gust així i no faig mal a ningú. En tot cas, jo ja fa temps que m’he diagnosticat aquesta síndrome. El què jo tinc és un problema de rellotgeria interna. Sí, crec que el què em passa és que se m’ha aturat el rellotge. I si voleu que us digui la veritat, no em ve de gust donar-li corda.


 

martes, 11 de febrero de 2014

Les tribulacions d'algú a qui no li agrada el futbol



En aquest país, si no t’agrada el futbol ets un tipus estrany. Més d’un cop, aquesta carència afectiva, m’ha creat greus problemes de comunicació i sociabilitat ja que no he pogut donar conversa a qui, volent iniciar-la, escullí un dels temes favorits dels espanyols.

Quants cops he deixat bocabadats i tallats a aquells funcionaris i companys de professió que, en els despatxos, passadissos o sales d’espera del Ministerio de Sanidad y Consumo, a Madrid, a on tot sovint anava per feina, van voler establir una conversa agradosa o bé burxant.

Com sabien que era català i de Barcelona, què més propi que preguntar-me què opinava de com anava la lliga o de l’últim partit del Barça? Ho sento però és que no soc afeccionat al futbol –responia, com disculpant-me. Llavors, invariablement, em miraven amb una commiseració que, ves per on, arribava a avergonyir-me.

Altres vegades he estat jo qui s’ha sentit fora de lloc quan, per desgràcia, m’ha tocat seure amb el “grup d’homes” en festes o reunions familiars on s’establia, no sé perquè, una separació de sexes (com a les esglésies del pobles als anys cinquanta). Totalment aliè al llaç d’unió que establia el futbol al voltant de la taula, em convertia en un convidat de pedra durant tot el temps que duraven aquelles discussions i bestieses verbals, a quina més infantil, que anaven augmentant de to si els seus protagonistes eren seguidors d’equips rivals. Però què dius, com que no va ser penalty! I tant que sí! Si és que aquest paio és un brut, un marrà, quines entrades que fà! Que no sabeu perdre, home, això es el què passa. Que teniu comprats els àrbitres. I així, tot un reguitzell de recriminacions. Mentre tant, jo, amb cara d’estúpid, mirant de reüll a la colla de dones que s’ho passaven d’allò més bé parlant de cinema, el meu passatemps preferit, i fent veure que no m’importava un rave el que deien aquells poca-soltes.

Crec que la meva desafecció per el futbol ja em ve de petit quan, al pati de l’escola, vaig rebre més d’una pilotada a la cara que em va fer saltar les ulleres un bon tros, la qual cosa em va deixar el costum de tombar-me d’esquena, ràpida i instintivament, quan algú xutava la pilota amb força, perdent així l’ocasió d’entomar-la i rebent, com a resultat, els insults més punyents dels meus companys de joc. Però la decisió definitiva a donar-li l’esquena a aquesta activitat esportiva crec que la vaig prendre quan un d’ells, un xaval amb mala bava, havent-me obligat a fer de porter veient la meva poca traça –pensà que em resultaria més fàcil aturar la pilota que fer-la córrer sense que me la prenguessin tan bon punt la tenia entre els meus peus- em va donar, enfurismat, una sonora i humiliant bufetada a l’hora que m’escridassava dient el nom del porc per la meva aclaparadora nul·litat al haver-me deixat colar un gol entre les cames.

El futbol aixeca passions, així que alguna cosa interessant ha d’amagar més enllà d’un simple joc. És, sense dubte, un moviment de masses, unes masses a les que les fins i tot les autoritats competents del ordre viari respecten, protegeixen i donen un tracte preferent, sinó no s’entendria tanta disbauxa circulatòria al voltant del camp el dia de partit, tallant carrers i accessos que fan la punyeta als conductors aliens a l’espectacle i permetent infraccions que, d’altra manera, serien motiu d’una sanció. Intenteu, sinó, deixar el cotxe un moment sobre la vorera, com vaig fer jo un vespre mentre treia les entrades pel cinema, i veureu què passa. Per moltes reflexions que li vaig fer a aquell servidor públic sobre la manca de places d’aparcament a la zona, lo allunyat que estava el pàrking del cinema, que anar a deixar el cotxe al pàrking i tornar a la taquilla em faria perdre un temps preciós i em podia deixar sense entrades, que només eren uns breus instants i que després ja aniria a aparcar, que no era per tant, que no molestava a ningú, que era un greuge comparatiu respecte al tracte rebut pels usuaris culers o espanyolistes el dia de futbol, etc., etc., no hi va haver forma humana de convèncer-lo i vaig haver d’empassar-me la multa.

Però no agradar-me el futbol no ha estat sempre motiu de greuge, tot al contrari, ja que aquest, diguem-ne defecte, ha fet feliç a la meva dona, pecadora com jo, qui mai ha hagut de sacrificar la tarda d’un diumenge perquè jo he volgut anar al camp, o una sèrie o pel·lícula a la tele un dissabte al vespre perquè he preferit veure el partit, i a tots dos alhora perquè anar al cinema un dia de futbol, sobretot si és un partit dels què en diuen Derby, que es veu que, segons diu la Vikipèdia, és un partit entre dos equips rivals històrics, com serien el Barça i el Reial Madrid, o de la mateixa ciutat, com serien el Barça i l’Espanyol, ens ha donat moltes satisfaccions, com per exemple la de trobar plaça de pàrking a la primera, fer un entrepà sense haver de patir les llargues cues al Viena, trobar taula al Gino’s sense haver d’esperar, triar el seient que volem, més aviat cap enrere i centrat, si us plau, i, quin gust, caminar sense ensopegar amb ningú ni patir les aglomeracions pròpies dels centres comercials a on anem a escampar la boira, a sopar i al cinema, els dissabtes al vespre.

Així que, ben mirat, un cop superat el complex d’inferioritat davant els mascles dominants –les dones no acostumen a presumir dels seus gustos i coneixements futbolístics-, pots trobar en aquesta tara social algun avantatge per petit que sigui. Em satisfà, al menys, pensar que mai cauré fulminat per un infart veient perdre el meu equip en una final renyida a on, a més d’una copa, es juga l’honor d’uns colors i la dignitat d’un club.
 

PD-Tinc bons amics “futboleros”, que consti. Soc un tipus estrany, però no tant.