jueves, 19 de diciembre de 2013

Mai m'han agradat els extrems



Sempre m’he considerat una persona de termes mitjos i, encara que no crec en l’astrologia, sempre m’ha agradat dir que això és degut a que vaig néixer a mig segle, a mig any, a mig mes, i al migdia.

Quan, al col•legi, els meus companys em demanaven que fes d’àrbitre en una discussió, el que acabava mal parat era jo ja que no em perdonaven ni comprenien que no em decantés a favor d’un del dos. “És que tots dos teniu part de raó”, els deia. Però això no els satisfeia; creien que, senzillament, no em volia mullar.

I és que no tot es blanc o negre, hi ha un munt de colors i matisos. En matèria d’opinions, doncs, no hi ha una única posició respectable, sigui quin sigui el tema de discussió. Si es vol, fins i tot podem defensar una tesi i la oposada a l’hora, independentment de quina sigui la nostra creença. Només és qüestió de cercar els punts positius de cada opció. Sempre es poden trobar arguments en un sentit o en un altre, depenent del què es vulgui defensar. Tot té un costat positiu i un altre de negatiu.

Aquesta deu haver estat la meva forma natural de veure les coses ja que sempre m’ha resultat difícil recolzar una causa al cent per cent, tret d’algunes excepcions, és clar. No nego que, de vegades, aquesta postura pugui ser deguda a un desconeixement del tema però, en tot cas, no és millor abstenir-se que optar per una posició equivocada per ignorància? Quantes bajanades es diuen per no callar!  Aquesta actitud tan sensata té, però, una part negativa i és que d’aquesta manera mai podríem donar la nostra opinió a no ser que fóssim uns experts en la matèria. Però, qui sap, potser seria millor així, que deixéssim parlar als qui saben de què parlen i ens reservéssim les nostres opinions per els nostres cercles més íntims, per a fer petar la xerrada, vaja.

Poques coses hi ha que només acceptin un si o un no per resposta i en assumptes particularment complexos, moltes vegades creiem que tenim una resposta quan el que tenim en realitat només és una teoria que caldria demostrar.

Sempre he cregut que, en general, la veritat, la realitat o la creença més encertada no està en cap dels extrems possibles d’una discussió. Ni tots són bons, ni tots dolents. Ni els homes són superiors a les dones ni a l’inrevés. No tots els polítics són corruptes. No tots els homosexuals tenen la SIDA. No tots els violadors són malats mentals. No tots els hippies són drogoaddictes. No tots els comunistes són ateus. No tots... No només no podem generalitzar sinó que rés és absolut, tot té un terme mig.

Perquè, doncs, la gent que discuteix sol posicionar-se en extrems oposats? Tret de les vegades en què es vol convertir deliberadament la discussió en un espectacle públic en qualsevol mitjà de comunicació, crec que en la majoria d’ocasions és perquè no hi ha una cultura de la discussió civilitzada i perquè el que es vol de debò no és trobar la veritat objectiva sinó imposar la veritat del que parla.

Potser la majoria de la gent és extremista per ignorància o perquè no els agrada allò del “depèn”, que no té tanta gràcia i que no dóna tant de joc com una bona polèmica. Si apliqués aquí la meva tesi de que la veritat es troba en el terme mig del ventall d’opcions possibles, hauria de creure que aquest plantejament és incorrecte i que la majoria de la gent és com jo. Però com la experiència m’ha ensenyat el contrari, que normalment la gent no és equànime, és parcial i arbitrària, he de pensar que en aquest cas em trobo amb una paradoxa o bé en l’excepció que confirma la regla.

Si ho hagués sabut abans de començar a escriure, m’hauria estalviat aquesta reflexió absurda. O no és absurda? Ja no sé què pensar. Potser no he tingut mai les idees clares i potser per això mai m’han agradat els extrems.


No hay comentarios:

Publicar un comentario