martes, 10 de diciembre de 2013

Les amistats perdudes




De vegades, quan em pregunto perquè vaig fer o no vaig fer tal o tal cosa, em costa entendre les raons, si és que en trobo. De vegades, l’acció o la omissió m’han resultat, a la llarga, incomprensibles i, fins i tot, doloroses. Crec, o tal vegada vull creure, que a tothom li ha passat el mateix algun cop. Donem la culpa a la vida, així de senzill, sense més explicacions, generalitzant, quan som nosaltres els únics responsables dels nostres actes.

Ara que he pogut fer una pausa després de tants anys d’ànsia i d’embolics, miro enrere i penso en les amistats que he anat deixant pel camí. Em pregunto si hauré estat jo l’únic culpable de no haver-les sabut conservar.

L’amistat pot ser efímera si no es cultiva i es deixa marcir. És com la planta que acabarà morint si ens oblidem de donar-li el que necessita per créixer i sobreviure. Però el cultiu d’una amistat és cosa de dos i, per tant, no hauria de morir mentre un d’ells la cuidi, tret que acabi abandonant aquesta tasca al ser l’únic que en té cura i veure com l’altre no hi posa cap interès. Recordo haver estat, molts cops, el jardiner fidel que acabà abandonant, però quants altres cops hauré estat jo, sense adonar-me, el desinteressat?

Quantes vegades ens hem acomiadat dels amics que hem fet en un viatge, en un nou lloc de residència o en una empresa, prometent-nos i desitjant sincerament mantenir el contacte i després, amb el decurs dels mesos o dels anys, aquesta relació s’ha anat esvaint poc a poc fins a extingir-se? És això quelcom normal o és només fruit de la nostra indolència?

No és estrany que quan recuperem, a la fi, la serenitat que ens dóna l’edat i el repòs després de tants anys de preocupacions, d’una vida estressant i amb poc espai per a les relacions humanes, o quan ens sentim sols o simplement nostàlgics, ens adonem que la manca de temps, el treball i la rutina diària no han estat més que pretexts per encobrir la nostra desídia per revifar aquelles amistats latents, potser adormides, tal vegada llunyanes, però encara recuperables.

L’amistat, tal i com la conec, és un bé escàs, per la qual cosa paga la pena esforçar-se en mantenir-la. Sempre m’han sorprès els que es vanaglorien de conservar amics de la infantesa o de la mili, quan jo amb prou feines he estat capaç de conservar dos o tres de les moltes empreses a on he treballat. És clar que no s’ha de confondre amics amb companys per molt bona relació que haguem tingut amb ells, confusió propiciada, de vegades, per la nostra ingenuïtat o per el comportament interessat o complaent d’alguns falsos amics. Moltes vegades descobrim el veritable amic quan ens separem d’ell.

Recordo un curs de formació de comandaments, en el què el nostre instructor, un psicòleg clínic, comentà, durant el coffee break, que ningú pot tenir més d’un determinat nombre d’amics, de manera que quan incorporem un de nou al nostre cercle d’amistats, un altre l’acabarà abandonant.

Potser sigui normal el desgast de les relacions humanes i la subsegüent substitució dels antics amics per uns de nous, però és trist veure com el cercle d’amistats va minvant fins el punt de que corre el perill de desaparèixer.

De bons amics, com de grans amors, n’hi han pocs, sense dubte. Així, doncs, tot esforç per conservar-los serà poc, ja que l’amistat ens enriqueix i ens fa més sociables i, fins i tot diria, més humans.

La vida passa i amb ella les nostres experiències, unes experiències que indefectiblement estigueren unides a persones que jugaren un paper molt important en elles. Així, quan les recordem, arrosseguen inevitablement el record d’eixos amics que ens varen acompanyar en moments clau de la nostra vida.

Cert és que el passat només es pot recuperar en la memòria i que no podem pretendre recobrar totes les amistats passades, simplement perquè moltes han desaparegut de l’horitzó o perquè amb altres resulta inviable reprendre la relació en el punt a on es va dissipar, ja que el nostre desig no sempre és correspost en la mateixa mesura, però perquè no intentar, al menys, un apropament per a que els grats records es mantinguin amb nosaltres juntament amb els que els van fer possible? Crec que la vida seria més agradable si podéssim complementar i enriquir la nostra memòria amb la presència d’aquells que visqueren amb nosaltres els fets més significatius de la nostra existència.

És això nostàlgia? Probablement. Però també és gratitud, que no hi ha millor manera de recompensar l’amistat que hem rebut que tornant-la amb interessos: l’interès per no oblidar a qui va significar tant per a nosaltres i per recuperar la seva amistat, l’amistat que donàvem per perduda.


No hay comentarios:

Publicar un comentario