viernes, 27 de diciembre de 2013

El dia que vaig néixer




Recordo com si fos avui el dia que vaig néixer. Al cap de poques hores de veure la llum, ja em van separar dels meus germans i em van portar aquí, a on em van donar a gent desconeguda. Des de llavors, he anat passant de mà en mà, unes aspres i maldestres, altres dolces i curoses.
No em puc queixar, però, ja que fins ara he dut una bona vida i sé que he estat útil i estimat per moltes persones. Així doncs, quan acabi la meva existència, que espero sigui molt llarga, crec que hauré fet un bon servei a la societat. Ara només penso si algú, quan sigui vell, em seguirà estimant i, si no és així, on aniré a parar.

El dia que vaig néixer no sabia què seria de mi ni per a què venia a aquest món. Ara sé que ha estat un encert fer-me viure i, sigui el que sigui de mi, moriré feliç. Només demano passar el meu últim dia de vida en aquest indret, on he viscut rodejat de companys i gent que m’aprecia, aquest lloc tan estimat per mi que, no sé per què, en diuen biblioteca.

El dia que vaig néixer va ser un bon dia.

jueves, 19 de diciembre de 2013

Mai m'han agradat els extrems



Sempre m’he considerat una persona de termes mitjos i, encara que no crec en l’astrologia, sempre m’ha agradat dir que això és degut a que vaig néixer a mig segle, a mig any, a mig mes, i al migdia.

Quan, al col•legi, els meus companys em demanaven que fes d’àrbitre en una discussió, el que acabava mal parat era jo ja que no em perdonaven ni comprenien que no em decantés a favor d’un del dos. “És que tots dos teniu part de raó”, els deia. Però això no els satisfeia; creien que, senzillament, no em volia mullar.

I és que no tot es blanc o negre, hi ha un munt de colors i matisos. En matèria d’opinions, doncs, no hi ha una única posició respectable, sigui quin sigui el tema de discussió. Si es vol, fins i tot podem defensar una tesi i la oposada a l’hora, independentment de quina sigui la nostra creença. Només és qüestió de cercar els punts positius de cada opció. Sempre es poden trobar arguments en un sentit o en un altre, depenent del què es vulgui defensar. Tot té un costat positiu i un altre de negatiu.

Aquesta deu haver estat la meva forma natural de veure les coses ja que sempre m’ha resultat difícil recolzar una causa al cent per cent, tret d’algunes excepcions, és clar. No nego que, de vegades, aquesta postura pugui ser deguda a un desconeixement del tema però, en tot cas, no és millor abstenir-se que optar per una posició equivocada per ignorància? Quantes bajanades es diuen per no callar!  Aquesta actitud tan sensata té, però, una part negativa i és que d’aquesta manera mai podríem donar la nostra opinió a no ser que fóssim uns experts en la matèria. Però, qui sap, potser seria millor així, que deixéssim parlar als qui saben de què parlen i ens reservéssim les nostres opinions per els nostres cercles més íntims, per a fer petar la xerrada, vaja.

Poques coses hi ha que només acceptin un si o un no per resposta i en assumptes particularment complexos, moltes vegades creiem que tenim una resposta quan el que tenim en realitat només és una teoria que caldria demostrar.

Sempre he cregut que, en general, la veritat, la realitat o la creença més encertada no està en cap dels extrems possibles d’una discussió. Ni tots són bons, ni tots dolents. Ni els homes són superiors a les dones ni a l’inrevés. No tots els polítics són corruptes. No tots els homosexuals tenen la SIDA. No tots els violadors són malats mentals. No tots els hippies són drogoaddictes. No tots els comunistes són ateus. No tots... No només no podem generalitzar sinó que rés és absolut, tot té un terme mig.

Perquè, doncs, la gent que discuteix sol posicionar-se en extrems oposats? Tret de les vegades en què es vol convertir deliberadament la discussió en un espectacle públic en qualsevol mitjà de comunicació, crec que en la majoria d’ocasions és perquè no hi ha una cultura de la discussió civilitzada i perquè el que es vol de debò no és trobar la veritat objectiva sinó imposar la veritat del que parla.

Potser la majoria de la gent és extremista per ignorància o perquè no els agrada allò del “depèn”, que no té tanta gràcia i que no dóna tant de joc com una bona polèmica. Si apliqués aquí la meva tesi de que la veritat es troba en el terme mig del ventall d’opcions possibles, hauria de creure que aquest plantejament és incorrecte i que la majoria de la gent és com jo. Però com la experiència m’ha ensenyat el contrari, que normalment la gent no és equànime, és parcial i arbitrària, he de pensar que en aquest cas em trobo amb una paradoxa o bé en l’excepció que confirma la regla.

Si ho hagués sabut abans de començar a escriure, m’hauria estalviat aquesta reflexió absurda. O no és absurda? Ja no sé què pensar. Potser no he tingut mai les idees clares i potser per això mai m’han agradat els extrems.


martes, 10 de diciembre de 2013

Les amistats perdudes




De vegades, quan em pregunto perquè vaig fer o no vaig fer tal o tal cosa, em costa entendre les raons, si és que en trobo. De vegades, l’acció o la omissió m’han resultat, a la llarga, incomprensibles i, fins i tot, doloroses. Crec, o tal vegada vull creure, que a tothom li ha passat el mateix algun cop. Donem la culpa a la vida, així de senzill, sense més explicacions, generalitzant, quan som nosaltres els únics responsables dels nostres actes.

Ara que he pogut fer una pausa després de tants anys d’ànsia i d’embolics, miro enrere i penso en les amistats que he anat deixant pel camí. Em pregunto si hauré estat jo l’únic culpable de no haver-les sabut conservar.

L’amistat pot ser efímera si no es cultiva i es deixa marcir. És com la planta que acabarà morint si ens oblidem de donar-li el que necessita per créixer i sobreviure. Però el cultiu d’una amistat és cosa de dos i, per tant, no hauria de morir mentre un d’ells la cuidi, tret que acabi abandonant aquesta tasca al ser l’únic que en té cura i veure com l’altre no hi posa cap interès. Recordo haver estat, molts cops, el jardiner fidel que acabà abandonant, però quants altres cops hauré estat jo, sense adonar-me, el desinteressat?

Quantes vegades ens hem acomiadat dels amics que hem fet en un viatge, en un nou lloc de residència o en una empresa, prometent-nos i desitjant sincerament mantenir el contacte i després, amb el decurs dels mesos o dels anys, aquesta relació s’ha anat esvaint poc a poc fins a extingir-se? És això quelcom normal o és només fruit de la nostra indolència?

No és estrany que quan recuperem, a la fi, la serenitat que ens dóna l’edat i el repòs després de tants anys de preocupacions, d’una vida estressant i amb poc espai per a les relacions humanes, o quan ens sentim sols o simplement nostàlgics, ens adonem que la manca de temps, el treball i la rutina diària no han estat més que pretexts per encobrir la nostra desídia per revifar aquelles amistats latents, potser adormides, tal vegada llunyanes, però encara recuperables.

L’amistat, tal i com la conec, és un bé escàs, per la qual cosa paga la pena esforçar-se en mantenir-la. Sempre m’han sorprès els que es vanaglorien de conservar amics de la infantesa o de la mili, quan jo amb prou feines he estat capaç de conservar dos o tres de les moltes empreses a on he treballat. És clar que no s’ha de confondre amics amb companys per molt bona relació que haguem tingut amb ells, confusió propiciada, de vegades, per la nostra ingenuïtat o per el comportament interessat o complaent d’alguns falsos amics. Moltes vegades descobrim el veritable amic quan ens separem d’ell.

Recordo un curs de formació de comandaments, en el què el nostre instructor, un psicòleg clínic, comentà, durant el coffee break, que ningú pot tenir més d’un determinat nombre d’amics, de manera que quan incorporem un de nou al nostre cercle d’amistats, un altre l’acabarà abandonant.

Potser sigui normal el desgast de les relacions humanes i la subsegüent substitució dels antics amics per uns de nous, però és trist veure com el cercle d’amistats va minvant fins el punt de que corre el perill de desaparèixer.

De bons amics, com de grans amors, n’hi han pocs, sense dubte. Així, doncs, tot esforç per conservar-los serà poc, ja que l’amistat ens enriqueix i ens fa més sociables i, fins i tot diria, més humans.

La vida passa i amb ella les nostres experiències, unes experiències que indefectiblement estigueren unides a persones que jugaren un paper molt important en elles. Així, quan les recordem, arrosseguen inevitablement el record d’eixos amics que ens varen acompanyar en moments clau de la nostra vida.

Cert és que el passat només es pot recuperar en la memòria i que no podem pretendre recobrar totes les amistats passades, simplement perquè moltes han desaparegut de l’horitzó o perquè amb altres resulta inviable reprendre la relació en el punt a on es va dissipar, ja que el nostre desig no sempre és correspost en la mateixa mesura, però perquè no intentar, al menys, un apropament per a que els grats records es mantinguin amb nosaltres juntament amb els que els van fer possible? Crec que la vida seria més agradable si podéssim complementar i enriquir la nostra memòria amb la presència d’aquells que visqueren amb nosaltres els fets més significatius de la nostra existència.

És això nostàlgia? Probablement. Però també és gratitud, que no hi ha millor manera de recompensar l’amistat que hem rebut que tornant-la amb interessos: l’interès per no oblidar a qui va significar tant per a nosaltres i per recuperar la seva amistat, l’amistat que donàvem per perduda.


lunes, 2 de diciembre de 2013

Els concursos literaris



Tan bon punt vaig començar a escriure, se’m va acudir la possibilitat de presentar-me a un concurs literari. Però quan sento parlar de concursos literaris, no puc evitar retrocedir un munt d’anys, fins el 1967, quan, a “Preu”, amb setze anys, vaig guanyar el primer premi de redacció davant l’estupefacció de la majoria dels meus companys de classe.


Havíem d’escriure sobre la vida d’Àngel Guimerà que, pel que ens havien dit, havia estat, com nosaltres ho érem, alumne de les Escoles Pies.


Era  un dissabte al migdia quan un company de classe m’ho va venir a dir a casa, doncs em trobava convalescent de la típica grip d’hivern. El problema era que el dilluns havíem de presentar obligatòriament la redacció i, per tant, només tenia el cap de setmana per fer-la.


Vaig córrer cap a la llibreria més propera i vaig comprar un exemplar de Terra Baixa perquè hi havia un pròleg més aviat generós sobre la vida d’aquest autor. Així, amb aquesta informació i la de la meva Enciclopedia Universal Sopena, vaig tenir prou material per fer un escrit que, adobat amb una bona dosi de comentaris de collita pròpia, tingués una mínima qualitat. Tenint en compte lo precipitat de l’encàrrec, vaig trobar que el què havia sortit del meu bolígraf era prou decent per complir amb l’encàrrec.

Varen passar unes quantes setmanes i ja m’havia oblidat del tema quan, un bon dia, el nostre professor de filosofia ens va dir, en el transcurs d’una classe, que ja hi havia un veredicte en el concurs de redacció i que, pel que semblava, jo era el guanyador. Les seves paraules van deixar muts als meus companys, i a mi mateix, per la sorpresa, sorpresa compartida per el propi professor doncs es va afanyar a justificar-se dient que, tot i ser part del jurat, no havia tingut ocasió de llegir la meva redacció, adoptant, d’aquesta manera, el paper de Pilatos

Davant d’aquesta reacció general, em vaig sentir avergonyit per haver arrabassat el premi a qui, segurament, ho tenia més merescut per les seves qualitats literàries de les que jo no em sentia proveït.

Al acabar la classe, es va produir una divisió d’opinions; els uns, els menys, em felicitaren; d’altres, els més, s’inhibiren de fer comentaris. Però el que em va doldre va ser la reacció d’en Enric, un dels dos millors amics que llavors tenia.

En Cassià, un company a qui jo tenia com el més cregut de tots, no només em va felicitar sinó que, fins i tot, em va proposar col·laborar amb l’equip de redacció de la revista del collegi, que crec recordar ell dirigia, i en Xavier, l’altre component del duo d’amics íntims, mostrant la seva habitual equanimitat, em va dir que si havia guanyat seria perquè ho mereixia i que ells, referint-se als, diguem-ne, literats vocacionals, haurien de prendre nota i sotmetre’s a una cura d’humilitat.

Amb tot això, en Enric continuava repetint lo injust del veredicte, al·legant que havia estat així perquè jo deuria haver utilitzat els típics tòpics que tant agradaven als capellans de la època quan es tractava d’escriure sobre la vida dels Sants o, com era el cas, d’un personatge exemplar i antic alumne de l’escola, però res a veure amb l’estil literari, i així un reguitzell d’arguments que ja ni recordo.

Mai hagués imaginat que de la boca d’un amic podessin sortir tantes recriminacions per una cosa que jo havia fet de bona fe i sense proposar-m’ho. La seva reacció va ser la d’algú que considera que s’ha comés un greuge al concedir un premi a qui, de ben segur, té bons padrins o ha comprat al jurat.

El que vaig descobrir amb la seva actitud va ser quelcom que, de sobte, vaig veure clar: el problema d’en Enric era la gelosia. Des de llavors, la nostra relació es va refredar. Potser mai va pair que jo guanyés el concurs. Potser mai va ser realment amic meu.

Què em vaig endur d’aquest concurs?, doncs una decepció, la d’una amistat no corresposta, i un premi, les obres completes d’Àngel Guimerà.

Ara, quaranta set anys després, més de mitja vida, encara em fa recança presentar-me a un concurs literari tot i que no crec que sigui conseqüència directa d’aquell episodi.

Fa un o dos anys, quan vaig començar a escriure una novel·la autobiogràfica, em vaig plantejar presentar-me a un concurs literari i, ja posats, perquè no al premi Planeta? Per provar, no es perd rés, ni tan sols a un amic, i la vergonya ja fa temps que l’he perduda, em deia. Sembla ridícul, oi?, i potser ho és; fins i tot sembla una mostra de vanitat desmesurada. Com un neòfit com jo en l’art d’escriure podia pensar en guanyar, ni que fos com a finalista, un concurs literari de la transcendència d’un Planeta? Tan se val. Era con fer volar coloms però la meva ingenuïtat, de tant curta durada com un llamp, era fruit de la il·lusió que em feia això d’escriure una novel·la.

Per curiositat, vaig voler conèixer les bases del concurs i les opinions d’alguns experts en la matèria. El missatge no podia ser més clar: que no em molestés a presentar-me a concursos amb premis en metàl·lic importants, que les editorials que els organitzen s’asseguren l’èxit comercial atorgant els premis a escriptors consagrats.

Així doncs, eliminada aquesta possibilitat, només quedava provar sort en concursos de “segona”, ja que la epopeia d’anar d’editorial en editorial, per a què em publiquessin quelcom,  em resultava impensable.

Després de concloure la novel·la, que romandrà sota clau pels segles dels segles, va anar passant el temps i minvant el meu entusiasme pels concursos literaris, concentrant-me a fruir de la íntima activitat d’escriure per a mi i per els que llegissin el meu blog, el primer d’una sèrie, aquell que em van regalar, dissenyat i muntat, les meves filles pel meu seixanta-tercer aniversari.

Gràcies a això, vaig contactar amb altres nous escriptors –i no tant nous- que, com jo, publicaven en un o més blogs literaris. I llavors va ser quan em va tornar a venir al cap la idea de presentar a un concurs algun dels meus relats, ja que més d’un d’aquests “col·legues” ho havien fet i fins i tot havien estat guanyadors.

¿Perquè no jo?, em vaig preguntar. I cercant en la pàgina web Escritores.org, vaig trobar un munt de concursos literaris i, entre ells, un que semblava que m’estava esperant: el “VII certamen de microrelatos de terror y gore” organitzat pel festival de cine de terror de Molins de Rei, amb la col·laboració de la regidoria de cultura de l’Ajuntament i la biblioteca municipal d’aquesta Vila. Tenia el temps i les ganes més que suficients per afrontar aquest repte i en qüestió d’un o dos dies ja tenia dos relats enllestits, un en català i l’altre en castellà, que vaig presentar sense més dilació.

El premi no era substanciós (aquests tipus de concursos són més aviat modests), ni tant sols econòmic. La recompensa consistia en veure publicats els relats guanyadors. No estava gens malament per a un principiant.

Com m’havien dit que uns dies abans de l’entrega dels premis, la nit del ú de novembre, enviaven una carta als finalistes –per evitar que els guanyadors o guanyadores no hi fossin presents- vaig estar mirant la bústia dos i tres cops al dia durant els quinze dies que precediren el magne esdeveniment. La meva il·lusió i infantilisme no tenen cura per molts anys que hagin passat des que vaig deixar de creure en els Rei Mags.

No haver estat triat com a guanyador del primer o segon premi, ni tant sols d’un dels accèssits, no va ser tant descoratjador com veure, al cap d’uns dies, els escrits guanyadors. Si per un moment cregué que no estava a l’altura d’un escriptor prou versat com per ser mereixedor d’un premi, de cop i volta em va bufetejar la confusió i la incertesa més absoluta. Serà que la meva vanitat segueix sent desmesurada o que no tinc cap mena de criteri literari però el cas és que cap dels relats triats pel jurat m’han semblat millors que els meus, ans el contrari.

La meva dona m’encoratja a seguir provant amb altres concursos. Si a la primera decepció tiréssim la tovallola la faríem ben bona, em diu. I té tota la raó, però no és que vulgui ser com la guineu davant del raïm inabastable però ja no em veig amb cor de participar en una contesa només per veure el meu ego satisfet. Crec que em quedaré amb els comentaris elogiosos que em fan alguns dels meus lectors i seguidors –pocs però agraïts- de tant en tant.

Recordo que quan vaig rebre la primera lloança d’una lectora, li vaig respondre que escrivia per plaer i no per complaure (en castellà, tal com la vaig escriure, queda millor la frase) però tot seguit em vaig adonar que es troba plaer complaent –serà la eròtica del escriptor- i, per tant, amb complaure a uns quants ja en tinc prou, veritat de la verdadera.

És cert que no m’agradaria endur-me un altre desengany però, ben mirat, perquè he de voler que em donin un premi si ja en tinc prou amb el què faig? No necessito viure de la literatura ni vull inflar el meu ego més del que ha crescut veient senzillament que, a més d’agradar-me a mi el què escric, puc agradar al meu reduït cercle de lectors i lectores.

També és cert que he sentit una mica de gelosia al veure les lloances que han rebut altres per un escrit que jo he avaluat d’una qualitat mediocre mentre que el meu no era subjecte de cap comentari. Però això ja és una altre història que no ve a tomb, una història en la que inclouria l’amiguisme, l’autocomplaença i “autobombo” d’alguns, que poden arribar a cotes que titllaria d’exagerades. Hi ha qui, per viure o sobreviure, necessita alimentar el seu ego constantment i copsar, amb la publicitat que ells mateixos es fan, l’atracció de lectors i compradors potencials dels seus llibres. No és el meu cas.

Però m’aplicaré allò de que mai es pot dir d’aquesta aigua no beuré i deixo en suspens si em tornaré a presentar mai a un concurs literari. Qui sap si algun dia necessito nodrir-me de fama o de diners, espero que no.

Mentrestant, seguiré escrivint per a mi i per a qui em vulgui llegir i deixaré els concursos literaris arraconats, no sigui que si en guanyés algun provoqués la frustració o, fins i tot, la indignació d’alguns dels meus col·legues.