viernes, 29 de noviembre de 2013

De petit em deien que era un xarnego




Una de les definicions que dóna el diccionari de la llengua catalana a aquest terme és: “Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa, dit despectivament”.
Jo sóc el resultat d’un mestissatge (m’agrada molt més aquest terme), ja que el meu pare era lleidatà i la meva mare murciana vinguda a Catalunya amb dos anys recent fets. Així doncs, sóc un híbrid entre un català i una immigrant d’origen castellanoparlant, però la mare va aprendre el català de ben petita, al parvulari de Manresa, privilegi que jo, nascut a Barcelona vint-i-sis anys després, mai vaig tenir. Però, per sobre de totes aquestes consideracions, sóc català.

En Jordi Pujol, sent president de la Generalitat, va dir que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, definició amb la qual mai he estat d’acord. Jo he viscut i treballat a Madrid i dubto que algú em considerés madrileny i mai vaig deixar de ser català per aquest fet.

La definició del molt honorable president de la Generalitat serveix a efectes estadístics i de cens però no és fidel a la realitat. És el sentiment el que fa a una persona i no una definició imposada o legal.

Per a mi, i crec que ningú hi pot estar en desacord, català és tot aquell que se sent català, independentment del seu origen, així de senzill. Quanta gent que viu i treballa –i fins i tot que ha nascut- a Catalunya, no només no parla català sinó que no se sent catalana! Hi ha qui, després de viure entre nosaltres tota una vida, es manté d’esquenes a la normalització lingüística, defuig de tot el que és català i fins i tot parla malament dels catalans. Com es poden considerar catalans? Ni de bon tros. No es pot demanar a ningú que es senti d’on viu, però sí que respecti la terra que l’ha acollit i el tarannà i costums de la seva gent.

A Madrid vaig fer amics, gent originària de diferents regions d’Espanya –allò que es diu que de madrilenys hi ha ben pocs a Madrid és ben cert-, vaig arribar a estimar la meva ciutat d’acolliment i a apreciar els costums i el caràcter dels seus ciutadans, però he de reconèixer que mai em vaig sentir un d’ells. Qui sap si d’haver viscut allà molts més anys, m’hagués acabat sentint d’aquella terra.

No sé si sóc xarnego ni m’importa. He nascut i visc a Catalunya, parlo català i estimo la meva terra, i rebo amb els braços oberts a tots els que venen a viure entre nosaltres amb voluntat de formar part de la nostra societat, d’acceptar la nostra cultura i costums sense que per això hagin de perdre la seva identitat i els seus orígens. I és que els sentiments no es poden imposar ni modificar a voluntat. És català tot aquell i tota aquella que se sent català i catalana, i això no s’aconsegueix en dos dies.

No hay comentarios:

Publicar un comentario