martes, 28 de noviembre de 2017

Des de la distància



Com dues persones que han conviscut tants anys poden saber tan poc l’una de l’altra? Seixanta-dos anys de vida en comú i mai tinguérem una conversa íntima, compartint confidències, com haurien de fer els pares amb els seus fills. Avui hi he pensat. Perquè avui m’has vingut al pensament en veure aquell rètol que indicava el nom d’un carrer.

El carrer La Palma, del que m’havia parlat tant la mare, l’he trobat per casualitat, passejant pel casc antic de Lleida. El carrer on vas viure tota la teva adolescència, on vas conèixer aquella nena del barri que, per fer-te enrabiar, obria la porta de la barberia on treballaves. Tan bon punt sonava la campaneta, s’esmunyia carrer avall. Tu tenies llavors dinou anys i ella només nou. Mai hagueres cregut que t’hi acabaries casant vint anys més tard. Això ho sé per ella, no pas per tu.

Avui, de tornada d’un viatge, m’he aturat a la ciutat de Lleida per unes hores. Sense voler ─perquè no l’hauria sabut trobar─, he anat a parar al que fou el teu barri des que vas deixar el poble fins que vas haver d’anar a la guerra.

El carrer La Palma és, com dèieu, una mica costerut. Les cases que encara no han estat enderrocades són molt velles. El barri s’està modernitzant i sospito que aviat no restarà gairebé res de l’antic carrer. El temps tot ho acaba esborrant.

Des que ens vas deixar, poques vegades havia tornat a pensar en tot allò ─ben poc─ que ens contaves de la teva vida. No eres molt parlador, però, de tant en tant, t’agradava recordar alguns fets de la joventut, del front, i de quan, acabada la guerra, a Barcelona, et vas retrobar amb aquella nena entremaliada del carrer La Palma, convertida en una adolescent, morena i ben plantada, que tres anys més tard esdevindria la teva dona i amb qui vas acabar compartint seixanta cinc anys de la teva vida.

I ara em venen al cap coses de les que mai vàrem parlar, potser perquè jo tampoc no vaig gosar a preguntar, de tant seriós i reservat com eres o bé perquè als fills no els interessa gaire certs detalls de la vida dels seus progenitors. I quan, passats els anys, els volen conèixer, aquells ja no hi són o han envellit tant que la memòria els traeix i els records han fugit de puntetes. Tot i així, recordo les anècdotes que, com tothom fa quan comença a repapiejar, repeties incomptables vegades, convençut de que era la primera. Quan, per fi, t’havies tornat xerraire, jo no tenia ganes d’interrogar-te. Només escoltava i somreia. Els maldecaps de la feina, de la vida quotidiana, en tingueren la culpa. I ara, que ja és massa tard, ho sento. Que absurda és, de vegades, la vida. O ho som nosaltres, d’absurds? Quan tenim l’oportunitat a les mans, la deixem escapar i només quan ja ha fugit la volem recuperar.

Mai ens vàrem dir “t’estimo”. Potser vam viure tots plegats, a casa, un ambient on la tendresa no hi tenia lloc ni temps per mostrar-se. No t’ho retrec. Al cap i a la fi la fredor també s’hereta i tu ens vas donar la que vas rebre dels teus pares.

Tanmateix, tot i la teva rigidesa, mai no em vas esbroncar ni castigar, ni tant sols quan treia males notes o feia una entremaliadura. Amb el gest, el posat i la mirada severa, en tenia més que suficient. Em reptaves seriosament i prou. No et tenia temor però sí un respecte excessiu, tal vegada per la manca de la proximitat que hauria hagut de sentir d’un pare.

T’he d’agrair, però, moltes coses prou importants que m’han guiat al llarg de la meva vida: el valor de l’esforç, de la feina ben feta, el sentit de la responsabilitat i de l’honestedat que em vas inculcar sense paraules, tan sols amb al teu exemple.

Home seriós i pare seriós. Mai vas ser canaller, afalagador, ni molt menys melindrós amb nosaltres, els teus fills. Això era feina de la mare. Amb el pas dels anys, però, et vas anar entendrint. Aquells petons que mai ens vàrem donar arribaren quan et vas convertir en avi. Els nets aconseguiren allò que a nosaltres ens vas negar de petits: les manifestacions d’afecte, les besades i el somriure fàcil.

Si la mare era tan oposada a tu en aquest i altres molts aspectes, per què em recordo ara més de tu que d’ella? Potser perquè en la mare, que fa més anys que ens va deixar, n’he pensat i penso molt sovint i ara és el teu torn, per equilibrar la balança? Potser per fer justícia a la teva memòria? O potser perquè mai havia tingut, fins ara, un motiu prou sentimental per recordar coses teves, de quan eres més jove del que sóc jo ara?


La vellesa estova els sentiments, raó per la qual jo mateix, que encara no sóc vell però que ja he entrat al que en diuen la tercera edat, he sentit, de cop i volta, una melangia i una enyorança que mai hagués cregut possible. I és per això que, des de la distància, t’he volgut parlar tot i sabent que no em pots escoltar.


lunes, 13 de noviembre de 2017

L'ombra


Es projectava amb una nitidesa que esgarrifava. Una forma humana en moviment. Cada nit, a la mateixa hora. Esporuguit, em cobria amb la flassada per no veure-la. No gosava dir res als pares. Sempre em deien que havia de ser valent, que si veia quelcom que m’espantava havia de fer-li front, plantar-li cara.

Així doncs, a la quarta o cinquena nit, no ho recordo ben bé, em vaig alçar del llit disposat a descobrir l’origen i el significat d’aquella silueta fantasmagòrica que, desplaçant-se per la paret de la meva cambra, em resultava tan esfereïdora. Les cames em feien figa però ho havia de fer.

I abans ho hagués fet. La imatge que tant em pertorbava no era més que una ombra, la que produïa un home des de l’altra banda del pati de veïns. Les nostres galeries donaven davant per davant. L’home ─els pares me n’havien parlat─, era un sastre i tenia el taller a casa seva. Pel que semblava, doncs, feia hores extres, aprofitant la tranquil·litat de la nit. Un llum potent projectava la seva ombra tot just a la paret de la meva cambra, aprofitant que res barrava el pas al raig lluminós d’aquestes caloroses nits d’estiu, nits de cortines, finestres i portes obertes. La llarga distància que ens separava amplificava i distorsionava els moviments, que esdevenien en una imatge aterridora.

L’endemà, alleugerit, els ho vaig explicar als pares, Volia demostrar-los que havia estat valent. Però, tot d’una, vaig empal·lidir en sentir la resposta del pare.

─L’home del davant? El sastre? Però si aquest home és mort i ben mort. Fa dies que el varen trobar estès al terra. Tu i les teves bestieses!

Ara és amb mi. No el sastre, sinó el seu botxí. Fa temps que ronda pel barri. Un cop feta la feina, casa nostra era el seu proper destí. L’ombra el va deixar entrar. M’ha dit que ara és el torn dels meus pares. Em sembla que no els en diré res.


jueves, 6 de julio de 2017

Diuen


Diuen que l’arruga és bella. Això ho diuen les que encara no en tenen gaires. Jo ja soc molt vella i en tinc a dojo. De jove, em posava tota mena de potingues al meu abast i al de la meva butxaca. Mentides i més mentides. I tot per vendre productes i il·lusions. Els productes no, però les il·lusions són barates i fins i tot es regalen.

Tenia una bona vida, no em mancava res, no em podia queixar per res. Però arribà un moment, quan la pell i el cos sencer començaren a marcir-se, que l’enuig, fins i tot el desesper, no em deixava viure. Em vaig tornar intractable, malèvola, roïna. Ho reconec. I ara pago les conseqüències. Ara soc més desgraciada que mai. I m’ho mereixo. Tot per no haver sabut acceptar l’inevitable.

He sobreviscut a marit i fills. L’Albert, el meu marit, era deu anys més gran que jo, la qual cosa justificaria que em portés la davantera a l’hora del traspàs. Els meus fills, l’Enric i la Marta, però, pobrets, varen marxar massa d’hora. Tots dos. L’un darrere l’altra, en només setmanes de diferència. Una malaltia genètica rara, en diuen ara; de naixement, digueren llavors. Això m’hauria d’haver fet sospitar.

El cas és que jo soc aquí, dempeus, com qui diu, patint les conseqüències del meu egoisme, de la meva insensatesa, potser de la meva bogeria. Però qui m’ho havia de dir! Els desitjos de la ment no haurien de comptar. Els pactes imaginaris no haurien de valer. La voluntat d’una boja no s’hauria de fer realitat.

Hagué un moment de la meva vida que hauria venut l’ànima al diable per l’eterna joventut. Degué ser la meva recargolada ment que em jugà una mala passada. Potser aquell llibre (1) i la seva maleïda llei de l’atracció, que m’obsessionà tant de temps, tenia raó i el meu cervell envià un missatge incorrecte a l'Univers. 

El que sigui que m’ha concedit el do de l’eternitat m’ho ha fet pagar massa car. M’ha deixat envellint eternament. No hi ha pitjor càstig.

Diuen que l’arruga és bella, però no és veritat. Qui em veu, tal com sóc ara, fuig esperitat com si tingués una malaltia contagiosa. Diuen que sóc una empestada, una bruixa, un ésser malèfic. I potser tenen raó. Però és que diuen tantes coses...


(1) El Secret. Rhonda Byrne. 2006.

martes, 14 de febrero de 2017

Sota el llit


Sempre m’han agradat les històries de por. L’àvia materna em contava contes i llegendes de bruixes i fantasmes. Encara que gaudia amb aquests relats, per la nit no podia agafar el son i, quan ho feia, tot sovint tenia malsons terribles. El més freqüent consistia en que un ésser demoníac, amagat sota el llit, m’engrapava amb una força colossal i m’arrossegava cap a les fondàries de l’avern. Quan despertava, aterrit, encara notava als braços o a les cames la pressió de les seves urpes.

Des d’aleshores, tot i sabent quant ridícul era, no podia ficar-me al llit sense haver mirat abans al dessota per comprovar que no hi havia res ni ningú. Tot i així, el malson continuava turmentant-me cada nit.

Quan li ho vaig confessar, una mica avergonyit, a la meva àvia, em digué que resés deu parenostres i dues avemaries i m’encomanés al meu àngel de la guarda per a que em protegís. Així no em passaria res dolent. I la vaig creure.

Malgrat això, el monstre seguí venint a visitar-me cada nit, moment en què em despertava amb una suor freda i el cor galopant com un poltre desbocat. Obria el llum, mirava sota el llit i, lògicament, no hi havia res de res. Però la sensació d’una presència estranya no desapareixia. Decidí llavors dormir amb el llum obert. Cada nit, quan creia que els meus pares ja s’havien adormit, encenia la làmpada de la meva tauleta de nit i així em relaxava i aconseguia agafar el son.

Al principi tot anà bé. El que fóra que intentava capturar-me des de sota el meu llit deixà de manifestar-se en somnis. Així que el que l’havia fet fugir no foren els resos sinó la llum, vaig pensar.

Però una nit, estant endormiscat, sentí de nou com una força invisible m’atreia fortament. Obrí els ulls sobresaltat. No veia res però el meu cos era arrossegat lentament fora del llit per molt que em resistia agafant-me al matalàs, al somier i a tot el que podia amb totes les meves forces. Vaig xisclar llavors com mai hagués pensat que ho podia fer i la força de l’arrossegament cessà de sobte. Els meus pares, espantats, vingueren corrent per veure què succeïa. No tingué més remei que contar-los el que m’havia estat passant.

Ma mare intentà, afectuosament, convèncer-me de que tot havia estat fruit de la meva desmesurada imaginació i culpà a les històries amb les que m’inflava el cap l’avia i a les pel·lícules de terror que tant m’agradaven. Mon pare, en canvi, es burlà de mi dient que ja era prou gran per totes aquelles ximpleries. I com jo no deixava de ploriquejar i tremolar de por, s’emprenyà d’allò més i afegí que havia de comportar-me com un home i no com una nena, que a ell mai no li havia passat res de tot això simplement perquè no creia en fantasies de criatures ni superxeries de velles.

─La propera vegada que vegis aquest dimoni o el que sigui que t’espanta tant, li dius que vingui al meu llit, que sabrà el que és bo ─digué el pare, burleta, donant per tancat l’assumpte davant la cara de circumstàncies de la mare.

Lluny d’haver-los foragitat, els meus malsons nocturns continuaren visitant-me diàriament, fins i tot amb el llum obert. Fins que un dia, al ficar-me al llit, després de resar les meves oracions, fent un esforç extraordinari, em dirigí al ens que em tenia atemorit.

─Amb mi ets molt valent perquè sóc un nen, però de segur que amb el meu pare no gosaries fer-li el que em fas. La propera vegada, per què no vas al seu llit i veuràs ─li digué en veu baixa però ferma, esperant que el desafiament funcionés.

Aquella nit fou la primera de moltes que el dimoni dels meus malsons no vingué a veure’m. Dormí d’una tirada sense desvetllar-me ni un sol cop en tota la nit.

L’endemà al matí, malgrat que era festa, em vaig despertar molt aviat i sortí del llit content per haver passat, per primer cop, una nit tranquil·la. Amb la urgència de dir-los-ho als meus pares, malgrat que em podessin renyar per haver-los despertat més aviat del compte, vaig córrer cap a la seva cambra.

A l’habitació dels pares vaig trobar-me la mare plorant, arraulida a tocar del capçal del llit i amb la flassada fins la barbeta, com si volgués ocultar-se o protegir-se d’alguna cosa. Quan em veié, em mirà esporuguida, els ulls oberts com plats, i tremolant tota ella. El lloc del meu pare al llit de matrimoni era buit i els llençols rebregats com si s’hagués lliurat una batussa. 

─I el papa? ─vaig preguntar, tement la resposta.
─No ho sé, fill. Quelcom,,,, quelcom se l’ha endut. Aquesta matinada... l’he sentit cridar i sacsejar-se violentament. Quan he obert el llum només he pogut veure’l desaparèixer sota el llit.


miércoles, 8 de febrero de 2017

El banc


Avui fa un dia fresc però assolellat. Després d’una setmana de pluja i vent, ve molt de gust una treva. Així puc estar assegut aquí, a l’aire lliure, tot el temps que vulgui. La tardor té això: un dia fa fred i un altre calor. Els dies passats no sabia a on aixoplugar-me. No podia estar prenent un cafè rere un altre o passar-me tot el matí en un bar davant de la mateixa cervesa.

Des que sovintejo aquest lloc, he fet unes quantes relacions, no moltes. El noi de l'ONCE fou el primer del meu reduït grup d’amistats del carrer, per anomenar-les d’alguna manera. És clar que cada dia li compro un cupó i passem l’estona amb l’habitual xerrameca intranscendent: que si el temps que fa, que si a veure si em toca d’una vegada, que què faria si em toqués, que mira que està de malament el país, que si els polítics són tots iguals, i així cada dia. Després hi ha el grupet de jubilats que discuteixen de futbol mentre, recolzats a una tanca metàl·lica, guaiten, badocs, les obres de la nova línia del metro. Sempre em saluden i tenen paraules amables, encara que sigui per cortesia. Jo de futbol no n’entenc, així que no em puc afegir a la conversa. El carter, l’escombriaire i algun policia municipal completen el conjunt de parroquians amb qui intercanvio parers i paraules. Els municipals sempre em saluden amb respecte, portant-se la mà dreta cap a la visera del barret com a salutació formal. Es deuen preguntar què faig aquí tots els dies, però mai no han gosat a dir-me res. El meu aspecte no els deu suscitar cap recel.

Passar-me dotze hores al carrer té la seva part positiva. M’estic convertint en un gran observador. Veig passar pel davant gent molt diversa i curiosa a qui no puc evitar fer una ràpida radiografia amb el seu corresponent diagnòstic: com és la seva vida o la seva personalitat; si tenen família o viuen sols; si són feliços o desgraciats. Per com vesteixen i caminen, dedueixo si tenen estudis, si treballen i, fins i tot, a què es dediquen. Alguns van de pressa i mirant al front, satisfets, tal vegada alegres. Altres, en canvi, caminen lentament i amb el cap cot, com volent amagar la seva existència. N’hi ha de despistats. A més d’un l’he hagut d’advertir que se li havia caigut el diari, que s’havia deixat oblidat el paraigua, la bossa. el paquet, o ves a saber què, en el banc del davant. Hi hagué inclús un que es deixà un maletí. Podria haver-me apropiat de qualsevol d’aquests objectes però jo sóc una persona honrada i mai faria allò que no volgués que em fessin a mi. Però, es clar, no tothom és igual. Cadascú és com és i fa el que més li convé o necessita. La necessitat pot tòrcer moltes voluntats.

Però amb tanta gent com han vist els meus ulls, encara no he trobat ningú com jo, que es passi quasi tot el dia assegut en un banc veient passar la gent i donant de menjar els coloms. I llegint el diari.

He pensat en comprar-me una llibreta per anar escrivint tot el que em passa pel cap, com una mena de diari. Potser algun dia el podria publicar. Ara mateix, però, no tinc esma de res. Passo hores inacabables fent de mer espectador de les vides alienes sense gairebé moure’m d’aquest lloc, a on vinc puntualment, de bon matí, tots els dies, exceptuant les festes.

Un dia decidí rondar pels carrers dels voltants. Caminar ajuda a mantenir sa el cor. Però al cap d’una hora de ramblejar sense rumb fix, no eren les cames el que més mal em feia sinó el cor. Sabia que existien, però mai els havia vist tant a prop. La pobresa és invisible per a alguns. No els vaig arribar a comptar però crec que foren més d’una dotzena. I només en una hora. La pobresa és incomptable per a molts. Des d’aquell dia decidí no moure’m del meu banc, perquè ja és meu de ple dret, un dret adquirit al llarg del temps.

Fa dos mesos i deu dies que m’assec en aquest banc, que els he comptat, el mateix temps que porto enganyant la meva dona. Que amb qui l’enganyo? No, no es tracta d’una infidelitat. O potser si? Al cap i a la fi també es pot considerar infidel qui trenca la promesa d’ésser sincer amb la parella, no dient-li sempre la veritat. I jo ja porto dos mesos i deu dies mentint-la, o amagant-li la realitat, que ve a ser el mateix.

No goso confessar-li-ho. Aquesta ha estat la meva primera covardia en ma vida. Ja en tinc prou amb la meva vergonya i el meu neguit com per contagiar-los a ella. Potser no s’avergonyiria de mi però sí podria sentir-se decebuda, ella que sempre m’ha tingut com un tipus brillant i capaç de menjar-se el món. I és que jo era així, fins fa dos mesos i deu dies. Qui sap si acabaré com un d’aquests éssers invisibles i incomptables.

Diuen que de tot hem de treure la part positiva. En el meu cas puc dir que almenys ara estic molt ben informat, llegint el diari, tot i que deixo les noticies pel final. Primer llegeixo les pàgines d’ofertes de treball, un treball que em torni l'autoestima perduda i les ganes de viure. Fins quan hauré de continuar vivint en aquest banc? No ho sé. Per sort avui fa un dia fresc però assolellat.


miércoles, 25 de enero de 2017

Gertrudis i el berenar campestre


El fred li recorregué l’espinada. Gertrudis no s’adonà que els núvols anunciaven pluja i l’aire d’aquella tarda de tardor era massa fresc per passar-la a la intempèrie. Però no pogué resistir-se a la invitació de l’Anselm per berenar plegats a la vora del riu. Feia molt de temps que esperava una ocasió com aquesta, tots dos sols, sense espietes ni observadors indiscrets. A la fi, ell s’havia decidit. Segur que li declararia el seu amor. Així doncs, ni la pluja ni el fred més intens l’hagués dissuadida de passar la tarda amb ell i en un paratge, com aquell, tan romàntic.

Anselm, un jove hereu d’una rica família de viticultors, feia temps que freqüentava la casa dels pares de la Gertrudis amb motiu dels recentment iniciats afers comercials amb el seu progenitor. Acabaven de constituir una societat exportadora de vins i licors i aquest pròsper negoci els obligava a mantenir contínues reunions. Sempre es tancaven al despatx del pare, duent ambdós una copa de conyac en una mà i un cigar havà a l’altra. Abans de tancar la porta, l’Anselm sempre donava mitja volta per obsequiar-la amb un somriure i una mirada que ho deien tot.

Havien transcorregut més de tres mesos des que l’Anselm aparegué en sa vida i encara no se li havia declarat. Gertrudis sabia que els seus pares, però sobre tot sa mare, veurien amb bons ulls una relació amorosa entre ells dos i una aliança antre ambdues famílies. Però mancava el més important: que el jove, ben plantat i ric hereu li digués aquelles paraules que esperava sentir amb tant deler.

I per fi estava a punt de succeir. Per què, sinó, l’havia convidada a passar la tarda amb ell en el camp?

Abstreta com estava en aquests pensaments, no s’adonà que l’Anselm li oferia una copeta d’aquell vi dolç que tant li agradava. Alçà la vista i allà era ell, tan atractiu i elegant, amb el seu bigotet tan ben retallat més propi d’un intel·lectual que d’un comerciant.

Amb una simulada timidesa, Gertrudis acceptà de bon grat la copeta i donà un xarrup sense gairebé mullar-se els llavis. Havia de mantenir els bons costums propis d’una bona família. Tot seguit, la noia sentí que envermellia quan ell, obsequiant-la amb un somriure, s’assegué al seu costat, frec a frec, massa a prop pels qui encara no estan promesos. Però qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, es digué i, al cap i a la fi, portava tant de temps esperant aquella intimitat...

Després de brindar per l’amistat, la salut i els negocis comuns, l’Anselm s’escurà la gola i la mirà de fit a fit. Ha arribat el moment ─pensà ella─, per fi em declararà el seu amor.

L’Anselm, empassant saliva, dubitatiu, quasi sense alè, es decidí a parlar.

─Gertrudis, tinc que demanar-li quelcom i no sé com s’ho prendrà. Porto molt de temps donant-li voltes, pensant com dir-li-ho, però ja no puc suportar més aquesta indecisió, així que...
─Parli sense cap temor, Anselm, tot i que crec endevinar el que tant li neguiteja ─l’interrompé Gertrudis, àvida per oir la confessió del seu estimat.
─De debò? ─inquirí el jove, sorprès i alhora alleujat.
─Bé, parli d’una vegada i sortirem de dubtes ─l’animà ella.
─Sí, sí, ara mateix, però abans vull que sàpiga que ja he parlat d’això amb el seu pare i m’ha donat el consentiment. ─I fent una petita pausa, prosseguí amb el seu discurs─. Doncs jo volia proposar-li..., volia preguntar-li..., vaja que volia sol·licitar-li, i disculpi el meu atreviment, si no tindria vostè inconvenient de ser una de les dames d’honor en el meu casament. És que la meva futura esposa quasi no té amigues en aquest país, és polonesa i...

Uns xiulets ensordidors anul·laren tota capacitat auditiva de la pobra Gertrudis, que véu com tot al seu voltant es tornà borrós i començava a donar-li voltes. Algú, des de la llunyania, li parlava però no podia captar amb claredat què li deia.

─Gertrudis, Gertrudis, es troba bé? ─li preguntava, angoixat, l’Anselm, tota vegada que li donava uns suaus copets a la galta.

Però la noia, incapaç de reaccionar, l’únic que pogué fer fou perdre el coneixement. Només els trons foren capaços de trencar el silenci, i la pluja, a la fi, féu acte de presència.


miércoles, 18 de enero de 2017

El carrer


No coneixia l’ofici de sa mare. No sabia què volia dir “fer el carrer”. Però de gran volia ser com ella, Era tan bonica! I l’estimava molt. No sabia qui era el seu pare, no li ho havien volgut dir mai, però tant se li’n donava, amb ella en tenia prou. Tots els dies, al matí, molt aviat, sa mare entrava a veure-la, l’acotxava i li donava un petó. Ja no tornava fins l’endemà a la mateixa hora. I és que treballava molt. Però els dies que descansava la portava a llocs meravellosos i li comprava moltes coses. Els seus avis, amb qui passava pràcticament tot el dia, quan no era a l’escola, deien que amb aquell treball acabaria malament. La mare i els avis quasi no es parlaven, sempre discutint per culpa del que ella “feia”.

Tampoc entenia el significat de “xulo” ni de “macarra”, però devia de ser algú molt dolent i perillós pel que comentaven els seus avis quan creien que no els escoltava. Però ningú podia fer-li mal a la mare perquè era molt valenta.

Un matí la mare no entrà per donar-li el petó de sempre ni per acotxar-la, No es trobava bé, li digueren després els avis. Però ella insistí, volia veure-la i, en un descuit, s’endinsà a l’habitació on descansava. Quan, enmig de la penombra de la cambra, li veié la cara, s’espantà d’allò més. Quasi no la reconeixia de tan masegada i plena de  blaus que la tenia, els llavis inflats i els ulls moradencs que quasi no podia obrir. Al besar-la al front, l’únic lloc aparentment intacte, sa mare feu un lleuger gemec i intentà somriure, sense gaire èxit, a la seva filla, que la mirava, dempeus, astorada. La criatura sortí corrent de la cambra amb el ulls negats de llàgrimes i corferida de pena.


Passats els anys, convertida en una dona encara més bonica del que fou sa mare, la recorda quan sortia, totes les nits, a treballar, a guanyar-se la vida. I recorda, amb una tristor infinita, com aquella horrible malaltia se l’endugué, la persona a qui més ha estimat en sa vida. Acaba de complir vint anys i sa mare, de ser encara amb ella, en tindria trenta-vuit. Els avis es preocupen ara per la neta como ho feren per la seva malaurada filla. Els veu de tant en tant. Està massa ocupada amb aquest treball que l’obliga a anar, constantment, d’un lloc a un altre. Deuen creure que ha seguit l’exemple de la mare. Per això els diu que no es preocupin, que el que ella fa és una altra cosa.

Si sa mare la veiés, estaria orgullosa perquè mai li passarà el mateix. Avui dia es prenen moltes precaucions i estan sotmeses a un estricte control, especialment a les que són de la seva classe. A més, en Paolo en té molta cura d’ella i la protegeix; fins i tot diria que en està enamorat i mai li posaria la mà al damunt.

Quan ja no sigui tan jove i bonica es retirarà i, amb tots els diners estalviats, que en seran un grapat, podrà gaudir d’un retir daurat. Al cap i a la fi és una “acompanyant” de luxe. Mai volgué fer el carrer; això és per una altra classe de noies i de clients.